Ara precisament,fa gairebé un any que ens va deixar.Així que s’acosta l’onze de Setembre,la trobo a faltar més de lo normal,i de fet es lògic,doncs els actes de la Diada,els preparàvem junts,ella,la meva dona i jo(els que ens tocaven preparar a nosaltres,clar),i això vol dir,passar més temps plegats.

Encara no he pogut assimilar aquesta pèrdua,el dolor encara es molt gran,quedar-te sense un amic,es una patacada molt forta,i si a sobre es la teva millor amiga,llavors hi ha moments que son insuportables.Tal com vaig dir en el dia que la vam acomiadar,la porto a dins del meu cor,i la tinc en el meu pensament,i això m’ajuda a suportar-ho.

La meva relació amb aquesta dona extraordinària,era molt especial,perquè ella també ho era molt especial,com una germana molt més petita,i per tant molt mimada?,com una filla molt gran,i per tant molt propera?,no ho sé,però quelcom així d’extraordinari.

Voldria estar més lúcid,però em resulta complicat,els pensaments se m’apilonen,i les llàgrimes flueixen dels meus ulls.Estimada Clàudia,ho hauré de deixar aquí,només et demano,que la llum dels teus estels m’il·luminin,i em facin veure-ho tot més clar,naturalment em refereixo a aquells ulls extraordinaris,aquells que a mi,no em van enganyar mai.

Manel Mayor                                                                       14 d’agost de 2011