Les bones les recordo en uns colors suaus i assolellats, segurament perquè els millors records són de quan ja s’havia allunyat l’hivern i podíem fer el ronda soques aprofitant que els dies eren més llargs.

L’esclat de l’adolescència és una època en la qual es disparen les hormones, un temps en el qual tot és blanc o negre, i per tant, tot allò que és bo, es converteix en fantàstic i el que no és tan bo o simplement és dolent, es torna desastrós.

No us penseu pas que considero que aquest temps no va ser bo per mi, ans al contrari, tot i que em va tocar viure en un estat repressiu i les qüestions negatives ho eren molt, les parts positives segurament pesaven més.

No sé si és una moda, però el cas és que tot sovint apareix una mena de gent a les xarxes, que es pensen que són millors que els altres, si més no ens volen fer creure que tot temps passat sempre va ser millor.

Jo evidentment no hi estic pas d’acord, el que sí que crec és que totes les èpoques tenen llums i ombres o dit d’una altra mena de manera, coses bones, altres no tan bones i altres dolentes o en alguns casos molt dolentes.

No em posaré pas a jutjar l’època actual per una raó molt senzilla, jo la veig amb ulls de vell i, en canvi, la meva, la puc veure amb ulls de nen, d’adolescent, de jove, d’adult i ara de vell o sigui que per jutjar i analitzar l’època que m’ha tocat viure, tinc una perspectiva molt àmplia.

Estimada Clàudia, fa ja una burrada de temps, ni més ni menys que tretze anys, et vaig prometre que no t’oblidaria i que et duria per sempre més dins del meu cor, t’ho vaig prometre al costat mateix de les teves cendres, aquelles que vàrem llençar al mar.

I fins que el meu cervell funcioni continuarà essent així, noia et trobo molt a faltar, de fet a casa tots tenim aquest buit que vares deixar i que no hi ha manera d’omplir, no en va eres una persona molt especial, i per tant, difícilment reemplaçable.

Havia remenat els arxius del dret i del revés i ara que no la buscava, ha aparegut de cop i volta i em ve de gust publicar-la.

Es tracta d’una fotografia que ens varen fer a n’en Juanjo i a mi, més per fer una broma i poder-nos collonar una mica, ja que s’havia ajuntat en aquella imatge, l’independentisme i el constitucionalisme, el que no van saber copsar, és que per nosaltres l’amistat de dos homes d’esquerres, sempre estarà per damunt dels ismes.  

De fet, per nosaltres va representar al cap dels anys, tot un símbol d’amistat i malgrat que en Juanjo ens ha deixat físicament, aquella amistat continua.

Manel Mayor                               05 de febrer de 2023

Ara que aquest any 2022 ja fa figa, és l’hora d’acomiadar-lo, dient-li: vinga noi que faràs tard, que volem donar la benvinguda a l’any 2023 que encara no és nat, però vol entrar a les nostres vides amb molta força i amb ganes de fer-nos la vida més fàcil que no ens l’has fet tu.

De fet, no seria gaire difícil, perquè creu-me que tu t’hi has ben lluït, entre guerres i patiment ho has deixat anar pel broc gros i encara ens tens amb l’ai al cor que no s’engegui la tercera guerra mundial…

Esperem que l’any que tenim a punt d’entrar sigui més generós i engegui a pastar fang els creadors de guerres i els fastigosos especuladors que se n’aprofiten de les desgràcies dels altres.

Bé, tot això no deixa de ser un desig, una il·lusió, però com que somiar és de franc…

MOLT BON ANY 2023!!!

Manel Mayor                               31 de desembre de 2022  

Bé company, t’ha arribat l’hora de fer el gran viatge, aquell del qual no es torna mai, com amic teu, et desitjo que et sigui lleu.

Com bé deies tu, un amic gaudeix de les alegries del seus amics i pateix per les seves penes, ara als teus amics ens ha tocat la malaurança d’haver-te perdut, si més no físicament, ja que els que t’hem apreciat de debò, no t’oblidarem.

No sé si en això ets com jo, perquè no n’hem parlat mai, tot i que em sembla que hem arribat a parlar de tot, deu ser que tu tampoc t’ho vas acabar d’empassar mai allò de l’altra vida, però en cas que fos veritat, que no els hi passi res… sigues igual de torracollons i provocador com has estat sempre i en tot cas, guarda’m lloc per quan em toqui a mi.

He posat una fotografia que ens varen fer i jo per fer broma vaig eliminar les panxes, en volia posar una altra que ens la varen fer ben segur que per collonar-nos, però per nosaltres va ser i ha estat sempre una mostra de la nostra amistat, que ha perdurat en el temps, però no l’he sabut trobar.

A reveure company Juanjo!!! 

Manel Mayor                                            19 de desembre de 2022

Quan començo a escriure aquestes quatre ratlles, estic a punt de fer els meus primers setanta anys i tot rumiant, veig que en són un bon grapat i mirant-ho en perspectiva, tot tirant la vista enrere, dic: no et fot, si que n’has fet i te n’han passat de coses…

De fet, el principal motiu d’escriure avui, és que me n’adono que molt sovint faig balanç del que ha estat la meva vida i la del meu entorn i gairebé sense adonar-me’n valoro les coses útils i sobretot les inútils d’aquest camí que ja comença a tenir una llargària considerable.

Aquests darrers temps, estic passant per una mena de crisi imaginativa o tal vegada una mena de mandra mental que em manté inactiu, en aquesta meva afició d’escriure.

Encara sort que no ha estat mai la meva feina, ni el meu mitjà de subsistència, perquè aleshores sí que la meva angoixa hagués degenerat en una ansietat certament maligna.

El cas és que avui, fent servir l’estratègia del professional (que no vol dir de cap manera que jo m’hi consideri, ni tan sols per aproximació), he aconseguit si més no que en resultin unes quantes ratlles escrites, encara que no contin cap història, ni siguin el text de cap queixa ni denúncia ciutadana.

Espero que aquest exercici de tossuda voluntat, m’ajudi a sortir d’aquest pou d’inactivitat i a poc a poc retrobar el que havia estat el meu ritme d’escriptura publicada.

Manel Mayor                                     30 d’octubre de 2022