No sé si és per aquesta calor tan fora de lloc o perquè els anys pesen i et rebreguen, el cas és que he deixat anar la meva memòria cap a la infantesa i preadolescència.

Sí, aquella època que en determinats moments recordo en blanc i negre, rodejat de sotanes negres de capellans i hàbits de monges, barrejats amb uniformes verds de guàrdies civils i grisos d’aquella policia militar de tan mal record, sense oblidar-nos de la secreta, que quan veies algú desconegut amb americana i corbata, se t’encenien totes les alarmes.

He decidit fotografiar la badia de Sant Feliu abans no s’empleni de trastos i de gent, pel que fa a la gent, més que res per no haver de demanar permís o sentir-me culpable de robar la imatge no volguda, però també perquè m’agrada la tranquil·litat que traspua el paisatge completament nu, lliure d’objectes no desitjats.

Mirar paisatges com aquest, m’omple de calma i em convida a badar, em fa l’efecte d’estar volant per l’univers encara que només sigui per uns instants.

Segurament és per l’enorme influència que ha tingut el mar en mi; el fet d’haver-hi viscut a pam i toc durant molts anys, segurament ha estat determinant.

Me n’adono que amb el pas dels anys ens van quedant emmagatzemats un munt de records i pensaments i tot d’una flueixen com un vendaval difícil i complicat de governar.

 Avui m’entretinc mirant la pluja a través de la finestra, des del meu santuari, una mena de despatx allà on tinc l’ordinador.
Contemplo el carrer a recer d’aquest temps rúfol amb el qual ens ha honorat el Sant Jordi d’enguany, un temps antipàtic per passejar, però molt agradable de contemplar pel que fa als meus gustos.
Mentre veig picar les gotes de pluja contra els vidres, de sobte m’entren unes ganes terribles d’escriure, un hàbit que aquesta maleïda pandèmia que ens ha tocat viure, gairebé me l’ha fet perdre.
Dies com avui, sempre m’havien motivat i inspirat pel que fa a escriure, en canvi, gairebé gens pel que fa a la fotografia i avui ves per on, ha estat l’efecte contrari.
Veient caure les gotes de pluja contra els vidres empeses pel vent, no he pogut aguantar l’impuls de fotografiar-ho i aquest m’ha acabat d’empènyer cap a escriure aquestes modestes ratlles.
Espero que el rampell d’avui sigui l’empenta que em calia per tornar a escriure regularment, encara que sigui per plasmar fets intranscendents.

Manel Mayor                                              23 d’abril de 2022

Tot i que fa tres anys em vàreu fer la punyeta regalant-me un infart, he decidit continuar confiant en vosaltres, no pas pel fet de ser reis sinó pel fet de ser mags, ja que sabeu que a mi això de la reialesa em fa més aviat urticària.

L’any passat el vaig acomiadar amb un a parir panteres i aquest de fet es mereix gairebé el mateix.

No em queixo pas per mi, ja que estic de tornada de tot, la política me la miro de reüll i sense posar-me pedres al fetge que ja començo a ser vell i vull agafar-me les coses amb filosofia, el futbol, ai el futbol…

Ja hi tornem a ser amb la tocada de pebrots de les restriccions, restriccions degudes a una pèssima gestió de la pandèmia, en la qual sempre els diners (de segons qui), passen per davant de la salut del global de la societat.

Collons Quimet!! Aquest cop sí que l’has feta bona, ens has deixat sense com va ni com costa, home, no s’hi val!! Has fet com sempre anar a la teva i ens has deixat empantanegats sense el teu sentit de l’humor i la teva murrieria.

No ho faré pas llarg, però vull fer un petit repàs a allò que ha estat la nostra particular amistat.