Tot i que ho publico tot al mateix temps, he decidit dividir-ho en tres parts, perquè la seva lectura no sigui gaire feixuga. Hi haurà qui ho vulgui llegir tot seguit, però n’hi ha d’altres que sel’s hi fa llarg, quan l’escrit sobrepassa una plana
Quan jo vaig néixer, ara ja fa més de seixanta anys, diuen que encara hi havia resistència a les muntanyes, els maquis encara eren presents als Pirineus, i a la llunyana Galícia. Aquests valents feien front als maleïts feixistes, que malauradament havien guanyat la guerra que ells mateixos van engegar. Tot just s’estava acabant diuen, una llarga i dura postguerra, que ens va deixar el nostre país, totalment destruït com a tal i sumit a la més profunda de les misèries. No pas per a tothom és clar, n’hi va haver que s’hi van fer rics, en aquest estat de coses, els addictes i col·laboradors del nou règim, de la nova dictadura feixista, en varen fer molts de diners, talment com si haguessin tret la rifa.
Eren, com es pot intuir mol fàcilment, temps molt dolents i difícils, temps d’esclavatge profund, com a catalans i com a demòcrates. La nostra Nació, estava sotmesa al Nacionalcatolicisme del règim franquista, eren temps foscos i tristos, tot i que hi hagi gent, que no vulgui que sigui dit.
Tot i aquesta foscor i aquest sotmetiment, la nostra jovenalla tenia il·lusions, s’enamorava i mirava el futur amb esperança, malgrat que tot estava prohibit i tot era pecat. Als col·legis els hi volien fer creure, que allò que havien aprés a l’escola, abans que ens envaïssin amb els seus tancs, era mentida, era fruit de la depravació, dels homes i dones “rojo-separtistas”, doncs així els anomenaven els feixistes, de fet a alguns de nosaltres, encara ens hi anomenen d’aquesta manera.
Quan encara anaven a escola, i encara no era ni temps, ni en tenien, per enamorar-se. Havien d’aguantar les humiliacions d’algun feixista, reconvertit en mestre, que fins i tot tenia la barra i la pocavergonya de dir a aquelles criatures, que els seus pares, que havien lluitat per la llibertat, eren males persones, eren dolents. Alguns d’ells morts i d’altres exiliats, que no van tornar mai més, amb el consegüent trauma per aquelles pobres criatures.
Com que jo vaig néixer en un poble, hi ha coses que no te les poden amagar, no et poden amagar que la gent de la teva família i amics de la teva gent –amb excepcions a banda i banda- parlaven en català, i el castellà el parlaven molt malament, fins i tot hi havia gent gran, que no ens sabia gens de parlar castellà. Essent un infant, i com a tal inquiet i observador, trobava molt estrany que els municipals, policies i guàrdia civils, i la gent de la ràdio, fossin tots castellans, si més no estrany i difícil d’entendre. Si, només em refereixo a la ràdio, perquè apart dels diaris, que per cert només eren en castellà i al servei del règim, no hi havia res més.
Bé tornant a agafar el fil del començament del paràgraf anterior, sobtava que no hi haguessin escriptors catalans, si més no, que no en tinguéssim coneixement, no teníem de res, ni tan sols guerrers, ni història, fins i tot allò que enraonàvem, no era un idioma, valguem déu, era un dialecte del castellà!! Sort que teníem el Barça, però fins i tot als nostres herois i els mots del futbol, els castellanitzaven, l’Antoni Ramallets, era Antonio Ramallets, en Joan Segarra, era en Juanito Segarra… un aut era un fuera de banda…
Manel Mayor 23 de Desembre de 2013