Sovint,  hi ha gent que es permet el luxe de jutjar fets i persones, cosa que a mi em sembla que és ser molt agosarat. Probablement, quan s’és extremadament jove, es té aquesta tendència, però quan s’arriba a l’edat adulta, hom ja si mira un xic més i quan s’és entrat a la maduresa, encara més.

Dic tot això, perquè les persones no reflectim, de bones a primeres, totes les nostres virtuts, per poques que siguin,  ni tots els nostres defectes, encara que siguin ben nombrosos, sinó ben al contrari, ensenyem només allò que volem mostrar al exterior. És com si diguéssim, una cuirassa, un escut protector per protegir les nostres febleses.

Crec que deixo prou clar, que només ens coneixen de debò, aquells que hem deixat penetrar als nostres cercles més propers.  Aquells que coneixen de ben a prop les nostres virtuts, fins i tot millor que nosaltres mateixos i als que ens atrevim a mostrar, els nostres defectes i les nostres febleses. Sovint descobrim, que aquell que ens ha semblat en un primer moment, un autèntic barrut, en realitat estava amagant una enorme timidesa, amb aquest escut protector.

Hi ha persones obertes, segures d’elles mateixes i n’hi ha de completament al contrari, tímides, insegures, que es valoren molt negativament, la major part dels casos, sense cap mena de raó, no ens adonem que hi ha moltes persones dins els nostres cercles propers, que ens aprecien de debò, que ens tenen gran estimació, que ens valoren en la nostra justa mesura. De tot això, ni ens en adonem, ni hi parem atenció… Només ho fem, a resultes d’un gran sotrac, d’una caiguda estrepitosa, d’una malaltia sobtada, quan hem de menester tota aquella gent propera que ens faci costat… I recoi, ens adonem que son més dels que pensàvem, fins i tot aquells que feia molt de temps que no ens veiem, de sobte descobrim, que encara es manté aquella amistat de la infantesa, que aquella flama no s’havia apagat.

A vegades cal tenir un sotrac fort i considerable, per adonar-nos que aquelles flames que creiem apagades, que aquelles estimacions, que creiem perdudes en la llunyania dels temps, ni estaven apagades ni estaven perdudes, simplement estaven amagades i adormides, però ben vives, per quan fossin necessàries.

Manel Mayor                                                                  23 de Juny de 2014