Fets com els d’ahir et deixen completament aclaparat, ja que malauradament no hi pots fer res i en la distància encara menys, el que no podem permetre però, és deixar-nos vèncer per la por, com ja manifestava ahir en cercles reduïts  de companys, sentiment però que d’altra banda és ben legítim.

Tornant-hi, em nego a tenir por, a recuperar aquella por que en temps llunyans, però tampoc tant, ens havien inoculat entre la pell i fins i tot dins l’ànima, no vull tenir por, no vull que els assassins se surtin amb la seva, vull lluitar-hi amb la serenor i les ganes de viure, demostrar el s’hi que malgrat la bestialitat emprada, no aconseguiran doblegar-nos.

Avui, tots plegats estem amarats de tristor, de tristor i de ràbia, per uns fets que no haurien d’haver passat mai, tot i que malauradament no són els únics, no són ni els primers ni els darrers, tot i que el meu desig i el de tanta gent, seria que aquestes ments assedegades de sang, omplissin els seus cervells amb idees més sanes i lliures de violència.

Avui i també ahir, hi ha hagut un sentiment de rebuig total cap aquests actes, però aprofitant aquests fets tan tristos i lamentables, surten els idiotes intolerants deixant anar animalades racistes de l’alçada d’un campanar, amb la impunitat que els hi donen les xarxes socials.

Perdoneu-me aquest incís, però és que em van i m’han tret de polleguera, en unes jornades que haurien d’haver estat, com així ha passat majoritàriament, de total solidaritat amb les víctimes i d’un esclat de rebuig a la por, dient-los que malgrat que les nostres armes no siguin mortíferes, són armes molt poderoses, tals com la solidaritat, el desig de llibertat i les ganes de viure i la lluita pacífica perquè ningú no ens les pugui prendre.

Manel Mayor                                     18 d’agost de 2017