Quan arriba aquest fatídic dia, normalment estic inaguantable, encara em costa i molt d’assimilar, tot i que m’hi he acostumat, tinc encara clavades al cervell, aquelles teves paraules escrites: ens veiem demà… I aquell demà no va arribar.

Ja fa quatre anys, que ens vas deixar orfes de la teva estimada presència, ens varem quedar de cop i volta, sense aquella rialla fàcil, sense aquell geni, sense aquells ulls blaus que deien tantes coses… Ens vas deixar un forat, que dic un forat, un enorme esvoranc, impossible d’emplenar, només el podem intentar omplir amb el record, amb els records de tantes coses fetes plegats.

Avui tinc un dia d’aquells, que gairebé sembla que sento el contacte de les teves mans i veig aquells ulls espurnejant, parlant… Te’n hauràs adonat que estic parlant en plural tota l’estona, però és que avui, no sé pas el que ho fa, però m’estic imaginant aquelles estones, que passàvem tots tres plegats, asseguts al voltant d’una taula, parlant de tot una mica, si, em refereixo a tu, l’Àngela i jo.

Tot i el temps que ha passat, com deia més amunt, encara no ho he assimilat, malgrat que m’hi he anat acostumant, però tot i així, quan parlo de tu, al cap d’una estona, els ulls m’espurnegen, encara que sigui breument, és un sentiment confús, d’una banda m’agrada i m’enorgulleix i de l’altra m’entristeix, tal com m’està passant ara mateix.

Avui no estic especialment inspirat i segurament aquest escrit no és ni de bon tros, el més bonic que t’he dedicat, però pots estar ben segura, que està fet amb tota la meva estimació, no en dubtis pas, perquè et continuo portant dins el cor i et tinc present en el meu pensament.

Manel Mayor                                                               18 de Setembre de 2014