Avui dia, encara mitifiquem la mort en excés, pontifiquem sobre la justícia o injustícia d’una mort determinada… En realitat, no volem admetre, que la mort és una conseqüència de la vida, perquè aquesta és una experiència dolorosa i quan més estimem la persona que se’n va, més gran es fa el dolor.

Durant tot el camí de la vida, anem acumulant un bagatge de vida i mort, de vides que comencen i ens emplenen d’alegria i d’altres que se’n van i ens omplen de tristesa, d’aquestes darreres, n’hi ha que ens abandonen de manera prematura i ho considerem una injustícia, d’altres tenen un llarg recorregut i tot i així ens dol, perquè tot i que sabem que no es pot anar més enllà, sempre creiem o volem creure, que la mort els hi arriba massa d’hora.

Avui estic trist, ho estic, per la mort inesperada d’una persona jove, en Xavi, tinc aquella sensació de que no hi ha dret, era massa jove per morir, tot i que sé que és una qüestió de casualitats.

El meu bagatge en aquest camí de la vida, ja comença a tenir unes certes dimensions, i moltes d’aquestes persones amb les que he compartit camí i que els hi tingut estimació diversa, ja ens han deixat, algunes de forma extremadament prematura, d’altres molt i molt d’hora, i precisament, aquestes que  eren molt i molt estimades. De fet totes dolen i totes les considerem arribades massa d’hora.

Quan perds algú molt estimat, no ho acabes d’assumir mai del tot, t’hi acostumes, aprens a viure amb aquell dolor, que encara que no és permanent, sempre més el tens present, tot i que sovint recordes, els millors moments viscuts plegats i se’t fan patents totes les seves virtuts.

Manel Mayor                                                           28 de Març de 2014