M’he passat aquests darrers dies fent tuits i retuits i escrivint frases curtes, per mirar d’amagar la meva indignació i recuperar la calma, però malgrat tots els meus esforços, no ho acabo d’aconseguir.

Empresonar tot un govern, bé, tot el que han pogut, ja que el President i la resta de consellers, (n’hauríem de dir Ministres, no?)  són a Bèlgica, per poder tenir veu al món, no és cosa gaire del segle vint-i-u, per molt que s’hi esforcin a fer-ho veure, jutges corruptes i fiscals reprovats al servei del poder, juntament amb els defensors de l’article 155.

Que facin mofa i befa d’uns càrrecs electes quan van cap a la presó és indecent, però ho fa gentussa amb poca educació i poc cervell, que ho facin els dirigents corruptes i indecents del PP i també els de C’S, m’afecta poc, que ho faci el PSOE tampoc m’afecta massa, però em dol per la vergonya que deuen passar alguns dels seus militants, però la postura del PSC, a part de que dol, és la que trobo més vergonyant, per hipòcrita i cínica alhora. No es pot estar aferrissadament en contra del 151 i a la vegada donar-li suport.

No podem acceptar l’estat de setge a què estem sotmesos, no podem acceptar tampoc que vulguin fer callar als carrers, perquè si els carrers callen voldrà dir que ells hauran guanyat i això no ho podem permetre, ja que llavors la dictadura serà total.

Ara toca lluitar perquè la nostra encara dèbil república, vagi agafant cos, hem de tenir molta paciència i el cap molt fred, els moviments hi són, encara que no els veiem nítids o simplement no els veiem, però sí que els intuïm.

Tal com diu el nostre President, el camí segurament serà llarg i probablement feixuc, però serà, no perdem l’esperança ni l’esperit de lluita.

Manel Mayor                                    04 de novembre de 2017