Alguns dels que ara estem tant il·lusionats i esperançats, en aquest procés tant engrescador i tant potent, que ens ha de dur a la tant desitjada independència, a la construcció d’aquesta nova República Catalana, que per fi ens convertirà en ciutadans lliures, no fa pas gaire, pensàvem que l’assoliment de la llibertat, mitjançant la lluita pacífica , rebutjant la violència i la lluita armada, era cosa de molts anys. Jo mateix, cap allà la llunyania dels anys vuitanta o vuitanta-un, quan ja em vaig convèncer del tot, que l’única solució pel meu País, era la independència, estava completament segur que no l’arribaria a veure mai, que probablement era una fita a l’abast dels meus fills o dels meus futurs nets.

Certament hi va haver una data, un dia extraordinari, el tretze de Setembre de Dos Mil Nou, en el qual vaig veure o em va semblar veure… Que quelcom es movia, hi vaig notar un no sé què a l’ambient, que generava esperança, que generava il·lusió… La cara que fem els cinc que som a la fotografia, que encapçala aquesta blocada, aquella felicitat que irradien els nostres rostres, deixa entreveure clarament, que crèiem que alguna cosa estava canviant… I em sembla evident que no ens varem equivocar pas.

Ara que ho veiem molt a prop, com aquell que diu a tocar, ens adonem que les grans fites, els esdeveniments extraordinaris, sovint s’han desencadenat per un cúmul de casualitats, que s’han donat en el moment precís i en el lloc idoni.  Aquest esclat tant i tant potent del moviment independentista, demostra que aquest sentiment existia i de manera molt evident, però que li faltava un detonat, un fulminant. I no n’hi hagut un, sinó dos i potents, la consulta d’Arenys de Munt el 2009, i la sentència del TC, que mutilava definitivament l’Estatut.

Manel Mayor                                                               1 d’Abril de 2014