Tot i que m’agrada i molt escriure, em limito a fer-ho en prosa i escric de tot allò que se’m acudeix, si, és cert, preferentment de temes polítics, en canvi de fer poesia, no crec pas que me’n sortís, tot i que m’agrada i molts de cops m’emociona.

El cas és, que vaig anar a una presentació d’un llibre, de la Montserrat Abelló, que es feia a la Casa Irla de Sant Feliu de Guíxols, crec que deu fer un parell d’anys aproximadament, ara no recordo la data i em fa certa mandra buscar-ho, perquè considero que no és pas rellevant. De fet, vaig assistir-hi més que res, per la meva relació d’amistat amb el seu fill Miquel, deguda a la nostra militància política.

Vaig arribar d’hora i vaig tenir prou temps, perquè en Miquel em presentés la seva mare, la primera impressió ja va ser bona, la mateixa amabilitat del seu fill, però és clar, llavors va seure a la taula per fer la presentació… I de debò, em va impressionar, aquella senyora gran, d’aparença fràgil, es transformava al entrar en contacte amb la poesia, desprenia una força interior i una jovialitat impressionants, de debò, la seva poesia em va agradar i em va emocionar, tan pel que deia, com per com ho deia.

Malgrat que sé que la seva edat era molt avançada, quan se’n va una persona d’aquesta categoria, sempre trobes que és massa d’hora. Tal com em va sortir de dins, al assabentar-me del seu traspàs, acabaré aquest escrit: Montserrat, estic trist per haver-te d’acomiadar, però alhora estic content, d’haver tingut la sort d’haver-te conegut.

Manel Mayor                                                                                14 de Setembre de 2014