L’espècie humana és ben bé, un cas a part respecte a la resta de mamífers del nostre planeta, els quals per aconseguir els seus objectius de domini, lluiten contra els seus congèneres però rarament la lluita és a mort i quan lluiten contra altres espècies, per alimentar-se és clar, ho fan contra els més febles i així aconsegueixen l’equilibri necessari al seu territori.

Els humans però, som ben diferents, atresorem tots els defectes haguts i per haver i ensopeguem sempre dos cops amb la mateixa pedra. L’assoliment d’una vasta cultura, que si bé és cert no arriba pas a tothom i d’una tecnologia ni tan sols albirada fa una cinquantena d’anys, no és obstacle perquè ens continuem comportant com uns veritables analfabets en segons quin aspecte.

Amb l’egolatria, l’enveja, la intolerància… a part o pot ser degut a això mateix, som generalment tan estúpids, que ens enfrontem a lluites armades terribles i quan la matança ha esdevingut esgarrifosa, se’ns acudeix de sobte que hem de negociar una sortida i que aquesta sigui beneficiosa per a totes les parts, he dit totes perquè a vegades no només són dos els implicats.

Si això només hagués passat un cop o dos o tres, diríem mira en prenem nota i no tornarà pas a passar, però és que al llarg de la història de la humanitat passa un cop darrere l’altre, no sé, deu ser que som mesells de mena.

Malgrat tot això i que la història de la nostra espècie ho deixa ben patent i ben clar, el meu desig i el de molts altres, seria que abans d’una confrontació sense solució s’intentés arribar a uns acords i a uns compromisos, que si no es duen a terme d’antuvi, s’hi hauran de dur a misses dites.

Manel Mayor                                          22 d’agost de 2017