Encara amb l’emoció a flor de pell i amb les imatges viscudes, enganxades a la retina, veig i sento amb incredulitat, els comentaris d’aquells que no volen acceptar la realitat. Jo, puc explicar i certificar de primera mà, l’emocionant aplegament d’una enorme gentada, amb un mateix objectiu i gairebé amb un sol crit unànime: independència, independència , independència… I amb molta menys intensitat, però també amb tota la seva contundència: volem votar, volem votar, volem votar… Tot això sense un bri de crispació, serens, alegres i pacífics, però combatius alhora, no demanant, sinó exigint exercir els nostres drets, doncs els ciutadans lliures, no han de demanar permís, per exercir els seus drets.
Deia al començar, que em sobtaven i em costaven de creure, certs comentaris, i és cert, el que ja ahir em sorprendre més, va ser el voler equiparar una multitud, d’un milió–vuit-centes-mil persones, amb una altra de tres mil-cinc-centes persones, molt legítima evidentment, però d’una força social, difícilment comparable.
Però el que crec que és més inversemblant, és que es tinguin les penques, de titllar a tota aquesta enorme munió de gent, entre les que jo també m’hi trobava, de nazis i d’autoritaris. Ningú i quan dic ningú, és absolutament ningú, que tingui dos dits de front, una mica de vergonya i encara que només sigui un xic, un bri de criteri, no pot ser capaç de fer semblant judici de valors, sinó que per fer-les, s’ha de ser molt mala persona i tenir molta mala llet. Tot això dit de manera elegant, perquè si ho hagués de dir de manera grollera…
Hi ha certa premsa, que és molt aficionada a fer aquests judicis de valors i aleshores jo em pregunto, a qui van adreçades aquestes barbaritats? De debò creuen que la gent del meu país se’ls pot creure? O és que la ràbia acumulada els hi xucla la raó? No serà que son ells, els que son fills i nets de la intolerància?
El temps tard o d’hora, sempre posa a tothom al seu lloc, per tant no li donaré mes voltes i em quedaré amb la satisfacció personal d’haver-hi participat i amb la col·lectiva, d’haver fet història un altre cop, gràcies a l’enorme participació de la Nació catalana. Ja hi som un xic més a prop, ara no és moment de defallir, ens espera el nou de Novembre.
Manel Mayor 12 de Setembre de 2014