Tot i que vaig dir i escriure que no publicaria més converses amb la Claudia, de cop i volta m’ha agafat una necessitat vital de escriure, de deixar fluir els meus pensaments, tot recordant que d’aquí poca estona és el seu aniversari.

Al no ser un professional de l’escriptura, em passen coses curioses, si més no a mi m’ho semblen. Quan vull escriure sobre algun tema molt determinat, i vull que sigui precisament en aquell moment en el que m’ho he proposat, tinc inevitablement la tendència a bloquejar-me, no pas totalment, però si de manera significativa i prou empipadora.

En canvi hi ha moments que hom diria de màxima inspiració, que em succeeix totalment lo contrari, m’he de posar a escriure precipitadament, perquè les idees em flueixen a una velocitat vertiginosa.

És el mateix que m’està passant en aquest precís instant, en el que tot d’idees em flueixen del meu magí cap a l’exterior, sense cap mena d’ordre i que les intentaré ordenar amb la màxima cura possible.

Vaig conèixer aquesta dona meravellosa, aquesta persona menuda d’aparença fràgil, però que amagava un doll d’energia aclaparant, la vaig conèixer deia, de manera inesperada en un sopar d’ERC, i crec que ja en el moment que me la van presentar, hi va haver un cert “feeling”, que es va anar engrandint amb el pas de temps. Aquest “feeling” no era pas només cosa meva, això es pot fer extensible a tots els de casa, la meva dona i els meus fills i puc afirmar sense cap mena de dubte, que la consideràvem una més de la família.

Aquest ja és el tercer aniversari, que no hi ets amb nosaltres i aquest dia ha deixat de ser de celebració, per convertir-se en un dia trist i melancòlic, de fet per mi no és pas molt diferent dels d’altres anys, perquè també eres lluny, gaudint de la neu, però molt i mol distint, perquè jo et sabia plena de vida i la teva absència no em generava pas tristor, i ara només vius dins del cor i del pensament d’aquells que tant t’estimàvem i et continuem estimant.

Quan arriben dies d’aquests, la meva malenconia em porta a recordar, les tantes i tantes coses que fèiem junts i totes les que varen quedar pendents per sempre més, aquesta tristesa també em fa enyorar, aquells ulls meravellosos que tantes coses deien i que a mi no em van mentir mai.

En aquests moments tinc els ulls ben humits, tot recordant el que ens va quedar per fer, i que plegats no ho podrem continuar, sé, n’estic segur que això son rampells d’egoisme, perquè no puc gaudir de la teva presència, la teva força em donava vida, em feia més fort, em permetia encarar el present i el futur amb optimisme.

Tot i que ho he intentat, no me’n he pogut estar de encetar una altra conversa amb tu, deu ser perquè ja s’ha generat una inèrcia, que ho fa segurament més senzill d’aquesta manera. Ja per acabar, m’acomiado tal com ho feies tu Claudia estimada: “un besote” ben fort.

Manel Mayor                                                             20 de Desembre de 2013