Quan estem només a dos dies de la Diada, voldria fer sentir la meva veu, i a la vegada llençar una pregunta: com és que la senyora Joana Ortega, que fins fa quatre dies com aquell que diu, afirmava que no iria a la Via Catalana, i ara de cop i volta diu que hi anirà, que tot i admetre que és un esdeveniment per la independència, a veure com s’ho fa anar? Diu que s’hi sentiran més crits, o dit d’una altra manera, que no només s’hi cridarà independència.
Ja hi tornem a ser igual que l’any passat, i jo que hi vaig ser, no vaig sentir res més que crits de independència i volem ser un nou estat d’Europa. Probablement hi ha polítics i opinadors, bé opinants, que prenen medicació que conté substàncies que en les aglomeracions, es converteixen en al·lucinògenes.
Sornegueries a part, farien bé d’explicar, que els hi dona dret, o que creuen que els hi dona, per apropiar-se d’esdeveniments que ni han convocat, ni tampoc hi creuen, però que s’hi apunten a corre-cuita, quan veuen que la societat els hi empeny.
També voldria aprofitar l’ocasió, per contestar a la poca pressa del senyor Santi Vila, per arribar a l’objectiu final, o sigui a la independència.
Miri senyor, vostè té el sou assegurat i la butxaca plena, per aguantar tres anys més, aquesta malaurada i maleïda situació en la que ens trobem, a vostè segurament no l’afecten les retallades en sanitat, en ajut social, en ensenyament… vostè no té problemes per arribar a final de mes, i no el preocupen els àpats de l’endemà, perquè sap que no tindrà cap problema per triar. Doncs malauradament al nostre País, n’hi ha molts que no poden dir el mateix, i cada dia que passa, son més els que no saben que menjaran a l’endemà i fins i tot n’hi ha molts, que ni tan sols saben si podran menjar.
Cregui’m que sé molt bé de que parlo, tot això li dic amb ple coneixement de causa. No sé si tota aquesta situació el preocupa gaire, a mi si, molt, vostè sembla no tenir pressa, però jo si, molta i em molesta en gran manera, que tot i estan a la seixantena, se’m vulgui titllar d’adolescent. La meva pressa no és de no rumiar, és de veure que el meu poble pateix en gran manera i és hora de que s’alliberi d’una vegada per totes.
Manel Mayor 9 de Setembre de 2013