Avui ja fa tres anys que no puc gaudir de la teva presència, però en canvi continues sempre present, multitud de coses, encara que siguin petites coses del meu entorn, em porten la teva imatge al meu costat, el teu record no s’esborra gens ni mica en el meu pensament, ni en el de l’Àngela, la meva companya de tota una vida.

Ja han passat tres llargs anys, i se’m fa difícil per no dir impossible, assimilar que ja no ens premiaràs amb aquells somriures i aquelles rialles que tenies sempre a punt, que tot allò ja només serà possible des del record.

Em reconforto escrivint, com si estigués parlant amb tu, la majoria de cops creu-me, t’arribo a veure al meu costat, gairebé arribo a sentir la teva veu… però son petits instants de felicitat fugissera, i llavors me’n adono que només ha estat una il·lusió. Al escriure, faig com una mena de monòlegs, talment com si t’ho estigués explicant, parlo de tot, de la mateixa manera que ho fèiem habitualment i em fa sentir bé.

Avui he pres una decisió, a partir d’ara, totes aquestes converses que tinc amb tu, aquestes converses virtuals, passaran a formar part de la meva intimitat, com ha passat sempre amb la major part, crec que ja no és convenient ni necessari, que surti a la llum pública.

Estimada Claudia, com sempre acabo amb els ulls amarats de llàgrimes, però això no és pas dolent, em fa sentir millor, però no em treu l’amargura. Com t’he dit més d’un cop, enyoro les teves virtuts i els teus defectes, la teva bondat i el teu geni.

Manel Mayor                                                                  18 de Setembre de 2013