Que em vulguin donar lliçons, certament em molesta, principalment perquè de tots ells mai no n’he après res de res, en canvi de tots aquells que han intentat transmetre’m coneixements, sempre n’ha quedat un pòsit, fossin joves o vells i n’hagi compartit els seus punts de vista i ideologies, o no. Normalment aquests citats en primer lloc, es pensen que son posseïdors de la veritat absoluta i aquesta sortosament no existeix, existeixen si les veritats de cadascú de nosaltres i evidentment al ser aquesta veritat múltiple, és sempre relativa.

Bé fet el preàmbul del paràgraf anterior, passo als fets, o dit en termes futbolístics, desprès de remenar la pilota al mig camp passo al atac. Darrerament aquests independentistes de nou encunyament, es permeten donar lliçons arreu, desqualifiquen al primer que es troben al davant i sobretot llencen tota la merda que poden, al damunt de tots aquells que tot i lluitar per la independència de ja fa molts anys, no son del seu grup

Jo de lliçons no en dono pas, en tot cas el que si que puc fer, és donar algun consell de bona fe. Els hi recomanaria que els discursos i les entrevistes els escoltessin al complert, en quan als articles que els lleguessin en la seva totalitat i no es limitin als seus titulars, les crítiques que en resulten solen ser més coherents.

Aquesta va adreçada als puristes de tota mena: el nostre estimat país no és el mateix de fa cinquanta anys, ni molt menys el de fa seixanta anys, aquest país ha canviat i tal vegada no al gust de tothom, però és el que tenim i ja no farà marxa enrere, que què vull dir amb això? Doncs que no subestimem el mestissatge i molt menys encara el menyspreem. En aquest el nostre país es donen moltes paradoxes, hi ha gent que ni tan sols parla la nostra llengua – el català – i en canvi son acèrrims independentistes i n’hi ha d’altres que tot i parlar normalment el català i tenir cognoms molt nostrats, no en volen ni sentir a parlar, ans al contrari volen fer una Espanya gran. En quan als gustos i passions esportives, hi ha independentistes que son del Madrid i de “la roja”, n’hi ha d’altres que son del Barça i de “la roja”, d’altres que només son del Barça… i tot això sense que tinguin res a veure ni els seus orígens ni els seus cognoms.

A pesar de tots aquests puristes, els que volem esdevenir el proper Estat d’Europa, som legió i a més molt diversos.

Apa ja he dit el que tenia ganes de dir i m’he quedat descansat.

Manel Mayor.                                                                     16 d’Agost de 2012.