He passat la primera Diada sense la Claudia,i certament ha estat complicat,em reconforta haver tingut la seva filla,la Lluna,amb nosaltres,que d’altra banda venia cada any amb la seva mare.

He tingut sensacions contradictòries,d’una part alegre per tenir la Lluna allà present en tots els actes,i de l’altre molt trist,perquè ja cada any serà així,sense ella sense la seva presència física,una persona tant activa,tant alegre,tant dinàmica,s’ha de trobar a faltar per força. Tot i la seva absència física,jo la he tingut present en el cor i en el pensament,durant tota la jornada,i ben segur que no he estat l’únic,doncs aquestes sensacions o semblants,les deuen haver tingut,altres companys i amics.

La nostra amistat,comportava tenir en comú:idees,projectes,plans de futur,per portar a la pràctica,i de cop i volta,es va acabar. Tot allò que era relativament senzill,sense ella es complicat,feixuc,i algunes d’aquestes coses,fins i tot gairebé impossibles.

En aquests moments soc incapaç de continuar escrivint,em passa sovint quan escric sobre la Claudia,de cop i volta em col•lapso,i m’embarga una enorme tristor,que m’impedeix continuar. Ho deixaré aquí,tot i que crec que he expressat allò que volia dir.

Manel Mayor                                                          13 de Setembre de2011