Aquest escrit que mostro a continuació, em va sortir del més profund de la meva ànima, la Claudia havia mort just el matí anterior, en aquell moment eren les dotze i vint i cinc minuts de la matinada, un quart i deu d’una per esser fidels a la nostra manera de dir les hores. Estava molt trasbalsat, amb una ràbia terrible, per no poder canviar la desgràcia de perdre una persona molt estimada. No era un moment i una circumstància idònia per escriure, però segurament era una excusa per treure enfora un dolor molt profund i molt intens.

En aquells moments ho vaig publicar al facebook i des de llavors, des d’aquell malaurat 18 de Setembre, més ben dit des de la matinada del 19 de Setembre de 2010,no havia tornat a veure la llum, i ara he decidit que és el moment.      

Escric aquestes línies,sense poder aguantar les llàgrimes, en aquests moments, encara no me’n puc fer a la idea que no et veuré més, una persona tant plena de vida, tant vital, tant entranyable, no es just i ens costarà acceptar-ho, a mi i a tota aquesta munió d’amics, que vas arribar a fer. Aquest escrit tal vegada serà una mica dispers, però ho estic fent tal com em surt del cor, aquest que tinc tremendament adolorit , vull escriure molt i bé, però em surt un plor que no puc aturar ,em diuen que has mort i no m’ho puc creure ,no seràs físicament amb nosaltres, però tots els teus amics, et portarem sempre més dins del cor. Encara em sembla veure el teu somriure davant meu, donant- em suport, anima’t avi: em deies carinyosament, per això estimada amiga Claudia crec que tu, la teva imatge, el teu somriure, la teva força… tot, estarà per sempre més entre nosaltres, i com deies tu: un “besote” i fins  sempre.

Manel Mayor                                                          12 d’Agost de 2012