Quan surtin a la llum aquestes línies,  ja farà dos anys que ens vas deixar i encara no me’n sé a venir, tot i que penso amb tu sovint, quan s’acosta la Diada ja estic més inquiet de lo que és normal, i de fet té la seva explicació, doncs per aquestes dates passàvem més temps junts, preparant els actes de l’onze de Setembre. Aquests dos darrers anys ho he hagut de fer sense tu i tot i que això em fa estar molt ocupat, no deixo de tenir-te present en el meu pensament.

Aquesta Diada ha estat certament molt especial i molt emotiva, en la que he vist sovint la teva imatge amable i lluitadora alhora, i una frase teva m’ha martellejat el cervell, una frase que tu deies molt sovint: a finals del segle dinou l’Uruguai va assolir la seva independència, ara és l’hora de Catalunya. Veient la magnitud de la manifestació de Barcelona i l’emoció de la gent,estimada Claudia ara si que crec que estem en un camí sense retorn, ja anem a la cerca de la nostra llibertat.

Tot recordant aquella data fatídica en que ens vas deixar, les llàgrimes flueixen dels meus ulls i em bloquegen els pensaments, tot veient només les múltiples imatges dels moments que vàrem passar plegats, moments meravellosos, fins i tot en les nostres disputes, que sempre ens resultaven enriquidores, els moments fantàstics amb la colla de la platja, moments de rialles i de converses variades, en les quals no solia faltar el cava. Enyoro aquells moments i m’entristeixo perquè ja no tornaran, només em queda el record. Tot i que sé que la felicitat és efímera i que hauria d’estar content d’haver pogut fruir d’aquests moments, la tristesa m’embarga i no ho puc evitar…

Jo ho trec cap enfora, l’Àngela ho guarda per dins, però tots dos et trobem molt a faltar, perquè t’hem estimat molt i et continuem estimant.

Manel Mayor.                                                                18 de Setembre de 2012.