Avui fa trenta-vuit anys, que va morir al llit, el dictador Franco, criminal i genocida, un dels més grans del segle vint.

Recordo amb especial alegria, veure plorar el feixista Arias Navarro, tot donant la notícia de la seva mort, d’altra banda un cert sentiment de frustració, per no haver-lo pogut vèncer en vida i molt abans, tal com era l’anhel de multitud de demòcrates, i en la nostra candidesa i innocència, crèiem que s’acabava de veres el nostre esclavatge o si més no s’albirava la llum de la llibertat, com hem pogut comprovar anys després, res més lluny de la realitat, ho van canviar tot perquè tot restés igual.

Hi havia també por, por a flor de pell, conseqüència d’aquella dictadura de merda, la que ara s’esforcen tant a fer creure que no va existir, o bé que no ni ha per tant, aquell temor es feia més palès en la gent gran, en els que havien patit la guerra.

A tots plegats però, ens atemorien o si més no ho intentaven, amb l’amenaça dels militars, era un més o menys… Aneu amb compte, que si féu emprenyar els militars, trauran l’exèrcit al carrer.

A les poblacions petites, només els joves ens havíem espolsat una mica aquella por i no pas tots ni del tot. Amb tot aquest ambient tant encoratjador, ens va endinyar la seva sacrosanta constitució, que es va elaborar amb un munt de renúncies per part catalana, que fa feredat, fruit en part d’aquella por, que tant endins havia penetrat.

Com a conseqüència de tot això, considero que no és pas gens ni mica ètic ni moral, que enarborin la ”Constitució espanyola” com si fos una Bíblia immortal, indiscutible i inamovible, oblidant l‘amenaça continuada i la remor de sabres que  no s’aturava ni un moment.

Manel Mayor                                                               20 de Novembre de 2013