Tot i que soc optimista de mena, estic força entristit i en certa manera desmoralitzat, per determinades actituds que vaig copsant al meu voltant.

Intentaré ser explícit; donat que veig força volum de gent, que sembla no adonar-se’n que aquest procés de secessió, en el que estem implicats, ens tocarà patir de valent – i no voldria pas espantar a ningú- doncs l’Estat espanyol, farà servir tots els mitjans que tingui a l’abast, per mirar d’impedir-ho, d’això que no ens en càpiga cap mena de dubte.

Parlant clar, no veig excessiva quantitat de gent, amb voluntat de fer cap sacrifici, per conquerir la llibertat i la sobirania, que ja fa gairebé tres segles que ens ho van arrabassar per la força de les armes. Veig amb tristor, que una part de la nostra societat s’ha acostumat tant a l’esclavatge, que no es veu amb cor de conquerir la seva llibertat.

Deu ser per això que es pot dir, que em veig obligat a l’èpica de reivindicar una figura mítica de la meva joventut, una figura que simbolitzava la lluita contra l’opressió i l’esclavatge, la lluita contra la submissió dels pobles, figura admirada per tots els esquerranosos fossin o no marxistes, evidentment em refereixo al mític Che Guevara i la seva no menys mítica expressió de lluita: “Victoria o muerte”.

No pretenc pas fer una apologia de la lluita armada, res més lluny de la meva intenció, sinó que apel·lo a la lluita pacífica, però lluita al cap i a la fi, hem de lliurar la batalla de la raó, contra l’exèrcit de la por i els batallons de l’opressió.

Serà una lluita dura, n’estic ben segur, però jo, traient aquest optimisme de mena, que duc incorporat, crec, més ben dit estic segur, que guanyarem la batalla i la guerra sencera.

Manel Mayor                                                         21 de Novembre de 2013