Tot i que no és la pregunta desitjada, com ja he dit abastament en altres ocasions, la meva pregunta només havia de menester un si, però ja està fet, i si així tenim el suport de dos terços del Parlament, endavant. Tot i la recança que em produeix, hem d’estar satisfets, doncs per fi tenim data i pregunta, ara toca treballar, per continuar un projecte tant engrescador com el de conquerir la tant desitjada llibertat.
Un cop expressats aquests pensaments i desitjos, passaré a contestar les poca-soltades que he estat sentint les darreres hores, tot i que en principi no em venia pas bé del tot. Les diuen tant grosses, que no sé ben bé per on començar, si pels seus deliris constitucionals o per l’animalada que Catalunya sempre ha estat Espanya, per la seva sagrada unitat de la Pàtria, per la sobirania… En primer lloc els hi voldria recordar, que don uns mestres en la tergiversació, en la manipulació i en la mentida, i mirin passaré en primer lloc, per la primera bestiesa. Per no anar més lluny en el temps, començaré per la mort del darrer monarca del casal de Barcelona a l’inici del segle quinze, el 1410 per ser més exactes, Va morir doncs Martí l’Humà sense descendència directe i no entraré en més detalls, aleshores fou convocat consell per dirimir el successor, sent els principals pretendents, el compte d’Urgell i Ferran d’Antequera, i va ser aquest darrer el que finalment va assolir la corona, en el malaurat Compromís de Casp, un descendent d’aquest primer rei foraster, Ferran II, anomenat el catòlic es va esposar amb Isabel I de Castella, això no significa pas el començament d’Això que tant orgullosos anomenen Espanya, simplement compartíem reis amb Castella, però la nostra nació continuava essent sobirana i malgrat les dificultats i les disputes, al tenir monarca estranger, per ser nomenat rei de Catalunya, havia de jurar les constitucions.
Malgrat que van intentar prendre’ns la nostra sobirania, amb multitud de maniobres polítiques des de la cort castellana i de múltiples conflictes, no va ser fins a la guerra de successió amb la caiguda de Barcelona, a la que va seguir una repressió salvatge, el decret de nova planta… O sigui que de sempre junts i compartint destins, res de res, sotmesos de la manera més salvatge.
També ens martiritzen amb la constitució que vostès no varen pas votar, una constitució que una gran majoria de la gent del meu País, ho va fer greument coaccionada per la por, per la por de que ens traguessin l’exèrcit al carrer, era això o…una nova guerra potser?
En quan a la sacrosanta unitat de la pàtria, la seva és clar, que volen que els hi digui? Vostès deuen trobar la mar de normal, no reconèixer Catalunya com a Nació, doncs mirin això… no els hi accepto pas, Catalunya és una Nació mal els hi pesi, i és sobirana, perquè tot poble té dret a la seva sobirania. I com que Catalunya i Espanya son dues Nacions diferents, la unitat… jo no la veig per enlloc. I ho deixaré aquí, que veig que m’he allargat molt.
Manel Mayor 13 de Desembre de 2013