Jo devia tenir uns vuit o nou anys, i un dia el pare que no parlava mai de política, només parlava de feina i de futbol, tot veient-me escriure, m’etzibà: Catalunya no s’escriu així amb ”ñ” s’escriu amb “ny”, a lo que jo vaig respondre: no pare, a mi m’ho han ensenyat així, bé ho diu al llibre!! Collonades em digué tot tossut, ja et buscaré un llibre que tenia jo quan anava a estudi, durant la República, i la discussió va acabar aquí.

No recordo quan de temps va passar, però si que recordo, que devia estar malat amb febre, no res greu, però que m’impedia fer la vida normal, i allà que apareix el pare amb el refotut llibre. Era un llibre gens gruixut, no pas gros i manuscrit, no era amb lletra d’imprenta…

I de cop i volta, va canviar la meva visió del mon, del meu petit mon. Resulta que si que teníem guerrers, el millor del mon: en Jaume I el conqueridor, i teníem història, fins i tot escriptors i poetes i un grandíssim arquitecte: en Gaudí. Vaig descobrir en Joan Maragall, en mossèn Cinto Verdaguer i en Francesc Macià i en Lluís Companys.

No era un llibre extens, però em va canviar la vida, bé no sé si seria la expressió exacte per explicar-ho, però si no me la va canviar, em va marcar per sempre. Si a tot això li afegim la meva inquietud i la meva curiositat… des d’aleshores em vaig convertir amb l’encarregat de buscar ràdio Pirenaica, cada cop que l’avi Panxo m’ho demanava –l’avi ja no s’hi veia gaire,doncs tenia cataractes-, bé, no li calia pas insistir-hi, i ja ens teniu tots dos escoltant l’emissora de la resistència comunista. També em vaig convertir en un corcó, preguntant sempre per l’altre avi, aquell que no vaig poder conèixer, però la meva font d’informació més gran, va ser la meva estimada avia Rosa.

En un món de prohibicions i de mentides, em resultava del tot imprescindible, l’enciclopèdia ambulant que era la meva avia, una dona de memòria prodigiosa, que proporcionava dades fiables, dades que quan vaig tenir accés a llibres d’història fiables, vaig poder contrastar. Era com diria la meva filla, una base de dades inesgotable.

La meva avia era una dona valenta i de gran caràcter, que va haver de criar cinc fills tota sola, en un país miserable i hostil, doncs no en va, era dona d’un militant comunista exiliat, que havia fet la guerra contra els feixistes., mal vista doncs pel poder civil, militar i eclesiàstic. Va tenir com es pot veure, un bon paperot per resoldre, però se’n va saber sortir. I per sort meva, en vaig poder gaudir molts anys, i guardo amb especial alegria, el record de com va viure i veure el casament de la meva filla, la seva besnéta més gran. La seva cara desprenia alegria, la seva expressió traspuava felicitat, vertadera felicitat!!

Malauradament, no va arribar a conèixer, la que hagués estat la seva primera rebesnéta, i no pas per gaire temps, però així és la vida.

Ara amb el pas el temps i amb la perspectiva que et dóna, ho recordo tot plegat amb malenconia, amb una barreja de tristor i alegria.

Bé, me’n he anat un xic del fil de la narració que estava duen a terme, i em disposo a continuar. Entre l’enciclopèdia vivent i l’arribada d’estrangers cada estiu, la informació anava arribant, però no ens podíem desfer, de la terrible llosa que era la dictadura, amb el seu mon de manipulacions, corrupcions i censures.

Manel Mayor                                                              23 de Desembre de 2013