De l’adolescència a la joventut, i aquella amargura que no s’acabava, semblava talment que havia de ser eterna, tot i que en determinats aspectes, semblava que s’havia relaxat.

I per fi va arribar el gran dia, que el dictador va morir d’una punyetera vegada. Només en guardo una pena d’aquell dia, i és que l’avi Panxo ja era mort feia uns anys, i no va poder gaudir del moment, doncs el seu desig, era fumar-se un gran cigar, per celebrar-ho. Sé que aquests sentiments poden semblar sàdics, però d’un criminal no es pot tenir pietat.

Aleshores va venir el gran engany, ens van intentar fer creure, que gaudiríem de llibertat,que allò que venia era una autèntica democràcia, que la refotuda dictadura s’havia acabat, i en principi, certament ho varen aconseguir. Però la realitat ha estat molt diferent, aviat vam obrir els ulls, no pas tothom, però si força gent. A poc a poc, ens adonàrem, que havia estat un miratge, que els franquistes s’havien fet amb el poder altra cop, per canviar-ho tot, i que tot restés igual, i així hem arribat fins a la actualitat, amb un engany, rere l’altre i continus incompliments, tal com és norma i ha estat sempre al regne de Castella. I ara per fi, el poble ha dit prou.

I en això estem, treballant per la llibertat definitiva, cercant una voluntat prou àmplia, per alliberar-nos de manera pacífica i democràtica.

Ara torno a fer un salt enrere, i aclucant els ulls em venen unes memòries, que em fan somriure.

Recordo que des de la finestra del menjador estant, contemplava amb fruïció exagerada, el trànsit de carros i carretes i els seus respectius carreters, amb especial atenció cap aquests darrers, amb els seus renecs, aquests renecs em cridaven enormement l’atenció, perquè eren talment com aquell que recita una lletania, i jo ho trobava francament divertit i emocionant. De ben segur que era perquè estava prohibit i perquè a col·legi ens deien que era pecat i que si ho dèiem ens cremaríem a l’infern, i com que no estava bé, era atrevit desitjar-ho, però per sobre de tot, jo ho trobava molt divertit.

Sobretot en recordo una de recitada, que era, o si més no jo li trobava, certament espectacular. Es sentia boooo!! I al tornar a sortir arriiii!! I llavors venia allò tant esperat: arri et dic!!! la mare que et va arribar fins a parir!!! I fot-li cop de fuet, i n’hi havia més però aquesta era realment espectacular.

Aquestes petites trapelleries d’infantesa, posaven una mica de color a aquells dies grisos… grisos de tristor i que recordo sovint en blanc i negre, temps en que tot era prohibit i en que tot era pecat. Saltar-se les prohibicions de tota mena, ens posava color a les nostres petites vides, doncs s’ha de tenir en compte, que gambàvem molt pel carrer, a l’hivern menys, perquè es fa fosc molt aviat.

Com que la mainada del barri no érem pas de casa bona (si més no la majoria), la nostra diversió majoritària era jugar al carrer i fer totes les trapelleries possibles. I així anàvem pujant, de la infantesa a l’adolescència i d’aquesta a la Joventut, tot anant conquerint llibertat al marge de la llei, gràcies a l’alenada d’aire fresc, que va significar per tots nosaltres, l’arribada d’aquests turistes estrangers, vinguts d’arreu d’Europa.

Bé, després d’aquest salt enrere, tornem-hi cap a l’actualitat, en que tenim engegat aquest procés, aquest camí que ens ha de dur cap aquella tant cobejada llibertat i en el que tantes esperances hi hem posat. Un camí que no estarà lliure d’entrebancs, sinó que estarà ple de dificultats, i molt probablement farcit de traïdories i males arts, però crec, n’estic segur que ens en sortirem.

No he pas pretès fer un llibre de memòries… he fet unes petites pinzellades sobre les meves vivències, tal com jo les recordo, i espero que hauré estat capaç, d’arrencar un petit somriure a més d’un.

Manel Mayor                                                              23 de Desembre de 2013