L’amic Faust, ha penjat una fotografia al facebook, l’ha penjat en aquest invent de pàgina tant encertada, que s’anomena no ets de Sant Feliu si no… La dita fotografia és d’un extraordinari equip de futbol, que tot i que eren molt menuts, ens feien quedar bocabadats, al veure tot el futbol que eren capaços d’inventar. El cas és que cada cop que la veig, torno a reviure uns anys, en els que vaig ser molt i molt feliç.

Aquesta mainada son els culpables, que dediqués vint anys de la meva vida al futbol, de fet ells varen ser el vehicle que em va engrescar, a fer una feina nova per mi. Quatre temporades abans d’aquesta fotografia, em varen proposar fer-me càrrec d’aquesta mainada, l’encàrrec en principi no tenia cap malícia, perquè de fet no em demanaven cap objectiu, però per mi el repte era majúscul, perquè jo, no sé si és un defecte o una virtut, quan faig una activitat, la que sigui, sempre m’hi entrego en cos i ànima, perquè el resultat sigui el més òptim possible.

El repte, era convertir un grup de nanos completament descoordinat, en un equip de futbol, evidentment, tenien aptituds per jugar a futbol, però calia que aprenguessin a situar-se sobre el camp, que entenguessin que és un esport d’equip, que sense esforç no es pot aconseguir cap fita…

Si he de dir la veritat, estava segur, completament segur, que els ensenyaria a jugar a futbol, però el que no em podia imaginar, és que aquell grup de criatures entusiastes, s’acabés convertint en un equip imbatible, si, ja sé que sona a fatxenda, però és que aquella mainada, des de l’Agost fins a la consecució del Campionat Provincial, no varen perdre ni un sol partit, només van cedir dos empats, un a la lliga i un a la lligueta del provincial.

La veritat, es que me’n sento molt orgullós d’aquell equip, un grup que va començar amb mi de zero i va arribar al cim de l’humil categoria de “Benjamins”. No és que me’n senti orgullós perquè guanyaven, la meva satisfacció, és que jugaven molt bé i guanyar n’era la conseqüència, crec que molts d’ells encara recordaran, que els hi posava una sola condició, bé dues: màxim esforç i jugar bé, el resultat sovint, molt sovint, era guanyar, aquesta exigència la vaig continuar duent a terme, mentre vaig continuar fent d’entrenador, però això ja és una altra història.

Bé ho deixo aquí, tot i que podria continuar explicant anècdotes d’aquell temps, és lo que té recordar temps en els que has estat molt feliç.

Manel Mayor                                                               20 de Juliol de 2014