Encara que ja ho he manifestat abastament, no serà pas sobrer que ho recalqui, em considero un individu pacífic, gens donat a les trifulgues físiques ni verbals, sóc pacient, encara que la meva paciència té un límit, m’agrada escoltar, cosa que he fet tant a la meva feina, com a la resta de les meves activitats, tot això no és obstacle a tenir criteri i opinió pròpia.

No sempre mostro la meva personalitat completament, de manera pública, segurament, a causa de la meva timidesa natural.

No suporto la falsedat i la hipocresia, com tampoc la prepotència, això no vol pas dir que no toleri la crítica, doncs crec que aquesta sempre és beneficiosa, no tolero en canvi que se’m menyspreï, que se’m menystingui i molt menys encara, que se’m insulti.

Tot i que la meva reacció natural, és ignorar a qui es comporta d’aquesta manera, però quan totes aquestes infàmies, van dirigides a la meva família i a més de forma reiterada i planificada, ja no m’és possible ignorar, ni tenir cap mena de clemència, vers aquests individus.

El que ja crec al·lucinant, és pretendre que després de patir aquestes infàmies, m’hagi de comportar de manera galant i gentil i que a sobre sigui generós, ho trobo molt cínic, vaja, que és tenir molta barra.

Manel Mayor                                             08 de juliol de 2015