Hi ha moments, en els quals tens ganes d’expressar els teus sentiments més íntims, malgrat que sigui en la soledat del paper i que a sobre, aquest sigui virtual.

Sóc per naturalesa optimista, però no pas irreflexiu, que què vull dir amb això? Doncs que malgrat pensar en positiu, penso també en la possibilitat contrària, no, no és pas que tingui por, les meves pors ja fa molt de temps que estan esvaïdes del tot. Segurament, és que com que em considero de ciències, analitzo totes les possibilitats existents.

En molt poc temps, he hagut d’afrontar reptes de magnitud considerable, sense importar-me les conseqüències, tot i haver-les valorat, vaig prendre unes decisions que han marcat el meu futur en la vida política i de les quals no me’n penedeixo en absolut.

Com que els reptes tal com les desgràcies no venen mai sols, vaig haver d’afrontar dues intervencions quirúrgiques d’alt risc, la segona a cara o creu, en la qual vaig estar més a prop de morir que de continuar viu, però afortunadament ho vaig superar.

Encara que sembli absurd i fora de lloc, he estat més preocupat i anguniós pel resultat de les eleccions del dia vint-i-set, que dels importants reptes anteriors, el motiu és molt senzill, perquè si malgrat el meu optimisme, haguessin guanyat els partidaris del no, ja em veia altre cop com als anys cinquanta.

La setmana entrant afronto un altre repte, en principi molt més senzill que els anteriors i que fent gala del meu optimisme natural, considero superable de totes, totes, però, i aquí és allà on em surt la meva part realista i calculadora, les remotes possibilitats que les coses es torcin, hi són i per tant cal contemplar-les, tot i que no em fa por. No deixa que seria una putada, més que res perquè dins el meu cap encara hi ha projectes, però si hagués de passar, m’aniria sense cap mena de recança, perquè durant la meva vida he obrat de manera honesta i coherent amb les meves idees, assumint els meus errors, que suposo que han estat molts, doncs he fet i he mirat de fer moltes coses. No, que ningú pensi que és el meu testament, espero seguir fent-vos la punyeta amb els meus escrits i sent el torracollons de sempre criticant tot allò que no m’agrada.

Nota: Com que no penso posar cap fotografia meva per encapçalar aquest escrit, he decidit posar-hi aquesta fotografia tan maca feta per la Nuri.

Manel Mayor                                                    04 d’octubre de 2015