Sento veritable fàstic, en sentir els comentaris indecents que es fan sobre els refugiats que fugen de Síria, però encara més, amb les actuacions polítiques de la Comunitat Europea, que a sobre tenen la barra de voler argumentar i volen tenir raó.

Només em faltava sentir les declaracions cíniques i rabiüdes de la vicepresidenta Sáenz de Santamaria, fent-se l’ofesa per la iniciativa del govern català, que s’ofereix a acollir refugiats, quan ella i els seus sequaços, encara no han mogut fitxa. La ràbia del personatge en qüestió, és que se’ls ha posat en evidència i alhora, uns éssers que ella i els seus consideren inferiors, els hi han passat al davant.

Aquests fets lamentables, serveixen per posar en evidència l’egoisme recalcitrant que impera en aquest continent, que torna posar a sobre la taula, la nul·la sensibilitat humana, que molts creien, crèiem, que era patrimoni dels francesos, però crec que queda demostrat, que aquest patrimoni té les fronteres molt més enllà.

He parlat, de fet m’he referit al continent europeu en concret, com a paradigma de la injustícia i la intolerància, vers aquesta pobra gent que fuig de la guerra i dels altres que només fugen de la fam, de països de l’Àfrica diversos, que estan en mans de cacics i governs totalitaris.

A molts els hi hauria de caure la cara de vergonya i haurien de prendre exemple del govern canadenc, vegeu link: http://www.ara.cat/dossier/Canada-Lacollida-canadenca-fases-coses_0_1517848303.html

D’això se’n diu fer bé les coses.

Segurament quan es tenen les butxaques plenes a vessar, es fa molt més difícil comprendre el drama dels pobres i si sempre s’ha estat al bàndol dels guanyadors, es fa molt més complicat entendre el drama dels refugiats.

Els que han estat o estan al caire de la pobresa, entenen molt més bé el drama dels pobres i els que han patit la derrota en les seves pròpies carns o en les dels éssers estimats, estan més ben col·locats per entendre aquest terrible drama.

Manel Mayor                                              20 de març de 2016