Sé que faig tard, molt tard, però espero que com sempre, em tornaràs a perdonar, no és que me n’hagi oblidat, però com que estic embolicat en mil guerres, no he parat a casa, no, no busco pas excuses, però com que no era a casa no tenia l’ordinador a mà i tu et mereixes que m’hi miri bé, abans de fer quelcom barroer i amb poca grapa.

Cada any en aquesta data, m’aclapara la tristor i fins i tot la ràbia, no hi ha manera de trobar conformitat, a quelcom tan injust com la teva mort, no et mereixies abandonar sobtadament i en plena joventut, aquesta terra que tan estimaves.

Em costa molt acceptar encara avui, que ja mai més no podré gaudir de la teva presència, ni podré contemplar aquell somriure, que només abandonava la teva cara, quan t’emprenyaves o quan estaves preocupada, però tot i saber que no és possible, encara de vegades tinc l’esperança vana, que tornaré a veure’t.

Però malgrat que físicament t’hem perdut, tu amiga Clàudia continues estant amb nosaltres, perquè tal com et vaig dir quan et vaig acomiadar, et portaré per sempre més dins el meu cor.

Manel Mayor                                                      18 de setembre de 2016