Segurament esperonat per unes imatges que a mi particularment em generen urticària, he decidit desempolsar i revisar antigues lectures.
A alguns els hi fa certa gràcia desempolsar la figura del dictador, el gran criminal, segurament perquè no varen patir la repressió feixista o franquista, de fet el mot tant li fa, a mi tal com he dit en començar, la sola visió del personatge em genera urticària i mala llet.
Quan he tornat a llegir i rellegir els fets dels anys trenta, la llarga nit dels quaranta i cinquanta, tot i que en aquesta darrera dècada havia revifat el sentiment de lluita (vaga de tramvies a Barcelona, març del 1951, vaga general pacífica, juny del 1959…), però és a partir de mitjans seixanta, quan l’oposició política de debò a dins el país es comença a moure amb força (la Caputxinada, 9 i 11 de març del 1966) i ja en els anys setanta esdevé la creació de l’Assemblea de Catalunya (7 de novembre del 1971).
Doncs rellegint i recordant he pogut constatar unes coincidències ben curioses, els mateixos entorns polítics que varen aigualir la incipient república catalana, que va degenerar en l’Estatut de Núria, són els que varen impedir que l’Assemblea de Catalunya arribés més enllà i evidentment en el moment de la negociació d’allò que alguns encara s’entesten a anomenar la transició, varen ser decisius perquè l’intent de més sobirania per Catalunya no anés més enllà i ara en els moments actuals, més del mateix.
Ja ho sé, només he criticat a l’esquerra i ho he fet perquè és el que em fa mal, la dreta que representa l’alta burgesia ja li sabíem aquestes mancances. Veig i em dol, que encara tenen la barra d’encasellar el sobiranisme i l’independentisme amb la burgesia, bé, en aquests moments ja veiem on està ubicada la burgesia i principalment l’alta burgesia, no pas al costat del sobiranisme ni de l’independentisme més radical precisament.
Si ho analitzéssim amb més mala bava, podríem pensar que els darrers cinquanta anys, només han mirat d’aconseguir quotes de poder encara que sigui afavorint les oligarquies. Curiosament se les donen d’internacionalistes, però si grates un xic, veus que comença a aflorar l’obediència al nacionalisme espanyol més ranci.
La història ens jutjarà a tots plegats, tant als que haurem lluitat per la nostra llibertat com als que s’han alineat amb el poder, encara que no ho entenguin o no ho vulguin entendre som molta gent d’esquerres que creiem que s’ha de lluitar a la vegada tant per la llibertat nacional com per la justícia social, que de fet tant l’una com l’altre son indestriables. Ah, i mal els hi pesi si l’u d’octubre hi ha urnes, jo votaré.
Manel Mayor 19 de juliol de 2017