Retrocedir cap a la pròpia joventut, per a qualsevol europeu d’algun estat veí seria una sensació agradable, però la meva sensació no és pas aquesta, ja que aquest estat de setge, aquest estat d’excepció encobert que ens ha muntat el partit popular, em retorna a la memòria la prohibició de concerts, l’exili de cantautors, la prohibició de llibres, la censura diària… tot era prohibit perquè no era legal, deien, segur que us sona tant la música com la lletra.

Ho he dit molt de cops, però ho tornaré a fer, legalitat i legitimitat no sempre van de la mà, però és clar aquells que són hereus de la dictadura, això de la democràcia els hi va gros per molt que se n’emplenin la boca, ja que van quedar ancorats en la democràcia orgànica, sí, aquella d’aquell general amic seu.

El més greu però, és la passivitat d’una part de la societat i el vistiplau, de certs partits polítics i els seus seguidors… no ho puc evitar, em fa venir a la memòria el poema de Martin Niemöller, que tot i que és conegut per tothom, em ve de gust publicar-lo entre aquestes línies:

Quan els nazis varen venir a buscar els comunistes, vaig callar,

perquè jo no era comunista.

Quan varen empresonar als socialdemòcrates,

vaig mantenir el silenci,

perquè jo no era socialdemòcrata.

Quan vingueren a buscar als sindicalistes,

no vaig protestar,

perquè jo no era sindicalista.

Quan vingueren a buscar als jueus,

no vaig dir ni fava,

perquè jo no era jueu.

Quan finalment em vingueren a buscar a mi,

ja no hi havia ningú per poder protestar.

Tal com he dit moltes vegades des d’aquesta mateixa tribuna, la història és tossuda i es repeteix contínuament i la societat també tossudament es nega as aplicar-se les lliçons que ens dóna, és més fàcil mirar cap a un altre cantó i fer l’orni i pensar que sense fer res tot es solucionarà.

El curs de la història només la canvia la perseverança i la lluita pels drets individuals i col·lectius i en aquests moments en això estem.

Manel Mayor                                     18 de setembre de 2017