Quan veus que ja has escolat una bona part de la teva vida, sovint treus les cabòries a passejar i si és estiu, procures deixar-les a la fresca. Avui, sense anar més lluny, m’ha donat per pensar renoi!! Estar sol, deu ser ben bé una putada o almenys a mi bé m’ho sembla, agradant-me com m’agrada fer-la petar, amb gent del meu gust, és clar, amics, coneguts, la dona, els fills…

Encara que pugui semblar un contrasentit, a estones, també m’agrada gaudir de la solitud, sense fresses ni interferències de cap mena, cosa força complicada en el món que vivim, de fet, només està a l’abast dels que ja no som al remolí de l’estrès diari.

Sí, la solitud momentània és imprescindible, almenys per mi, per gaudir del plaer d’escriure i pensar, malgrat que a vegades els pensaments no són gents importants, ni tenen cap rellevància. Aquesta solitud en silenci, amanida amb un ritme de vida tranquil, també m’ha permès recuperar l’hàbit de la lectura, hàbit que havia tingut força deixat de banda, tot el temps que estat xuclat pel ritme estressant del món laboral en el qual m’he mogut durant molts anys.

Sí, ja ho sé, més d’un deu haver pensat, renoi! Els rics  o els molt rics, no hi són pas al remolí de l’estrès diari, evidentment que no, però d’aquests normalment no en parlo, a menys que els hi vulgui tocar el voraviu, jo només em referia  a la gent corrent…

Manel Mayor                                                        07 de juliol de 2016