Estic emprenyat, de fet, fa dies que estic molt emprenyat, i ho estic, perquè uns jutges que haurien de vetllar per la justícia d’aquest el meu País, un país que els paga per fer-ho, i com a funcionaris, no com a interins, com a temporals, no, amb feina assegurada, aquests magistrats deia, en comptes d’ajudar a fer justícia a Catalunya… Hi van en contra! Em refereixo als jutges del TSJC.

Seria de sentit comú, que uns magistrats del més alt tribunal de justícia d’un País, que la seva llengua és el català, la major part de les seves sentències fossin en la llengua del país,  resulta però, que la quantitat de sentències emeses en aquesta llengua, només és d’un 2,3%, si, si, d’un 2,3%, és realment esperpèntic,  un veritable menyspreu vers els ciutadans, als quals teòricament haurien de servir.

Resulta que els jutges del TSJC, en nom d’una suposada legalitat democràtica, es passen per l’engonal la llei d’educació de Catalunya, la LEC, aprovada el seu dia per una amplíssima majoria del Parlament de Catalunya, i no solament això, sinó que obviant tota mena de criteri o sentit comú democràtic, dictaminen que la demanda de cinc famílies, en pro d’un 25% de l’ensenyament en castellà, té més força que la resta, que pel cap baix, si només parlem d’una aula serien unes quinze, amb lo que deixen ben evident, que els catalans per ells, som ciutadans de segona o tercera categoria o probablement només súbdits.

Per tant, ara és l’hora de combatre la injustícia amb la insubmissió, hem de defensar amb ungles i dents, allò que fa més de trenta anys que funciona, que va costar sang, suor i llàgrimes a les incipients associacions de pares d’alumnes i que tant bé ha funcionat des d’aleshores. Cal dir prou i parar els peus, a aquesta colla de franquistes submergits, que només afloren a la superfície per fer mal.  

Manel Mayor                                                              11 de Febrer de 2014