Sembla ser que darrerament, la demagògia és l’assignatura més estudiada, entre aquells que es diuen demòcrates, però en canvi no volen deixar-nos exercir la democràcia, fan gala d’una gran verborrea buida de continguts, però que fa un gran efecte, és com us ho diria…com uns focs artificials, que un cop han esclatat, ja no en queda res, bé en tot cas en queda la porqueria… un gran espectacle, molt efectista, però gens efectiu.
Sovint en converses públiques i privades, envoltat de molta o de poca gent, he manifestat que cap de nosaltres no és ni serà en cap moment objectiu, i és bo que sigui així, és bo per la senzilla raó, que la veritat absoluta no existeix, existeixen això si, les veritats de cadascú, que contribueixen a enriquir-nos a tots plegats. Juntament amb les veritats, hi ha allò que anomenem fets, per exemple un got és un got i no una ampolla, és un fet irrefutable, que no admet cap mena de discussió, és pot dir que tots dos son recipients, i és ben cert, però cadascun d’ells, és un recipient diferent i no fan exactament la mateixa funció, encara que l’un i l’altre es complementen.
Lligat amb lo exposat al paràgraf anterior, és d’una evidència meridiana, que tots nosaltres som éssers humans, no és pas evident ni segur en canvi, que tots siguem eficients, simpàtics o amb mala baba, això seria clarament subjectiu.
Arribats a aquest punt, ve el moment d’analitzar alguna de les perles, que deixen anar contínuament, resulta que quan ens queixem de les quantitats, que els diferents governs de Madrid destinen al finançament de la Generalitat, ho fem per qüestions d’identitat o també d’ideologia. Només cal fer servir una calculadora i el sentit comú o criteri, digueu-li com vulgueu, per veure que aquestes afirmacions no s’aguanten per enlloc, de fet és molt evident, que si nosaltres gestionéssim els nostres diners, les coses ens anirien molt més bé.
Aquests personatges també fan de profeta, i ens auguren tota mena de calamitats i malaurances, si al final aconseguim ser independents. Diuen que serem pobres, com aquells malaurats països africans que no aixequen cap, que ens expulsaran de tot arreu. N’hi ha d’altres que ens etziben: que us penseu, que lligareu gossos amb llonganisses? La meva resposta és molt senzilla, de fet aquest procés no l’hem fet mai, sortir del sotmetiment cap a la llibertat, ja és tot un repte, que què passarà? No ho sabem pas del cert, però n’hi ha unes quantes de coses que si sabem del cert: continuar com estem ara mateix, ens dur a ser pobres, com a mínim trenta anys més, o sigui que jo, ja no veuria pas la llum, en canvi essent independents, podem estar segurs, que no tindrem AVES, sense passatgers, autovies sense cotxes ni camions, aeroports sense avions… només això, ja em genera esperança.
Podria continuar amb això de la demagògia, però crec que m’allargaria massa i es faria massa feixuc de llegir i com que crec que amb un parell o tres d’exemples n’hi ha prou… ho deixaré aquí.
Manel Mayor 1 de Febrer de 2014