Com dirien els monàrquics amb els seus reis, jo em prenc la llicència de fer-ho amb un setmanari molt nostrat: l’Àncora ha mort, visca l’Àncora!! Si més no, en el nostre record no morirà.
Avui, després de pràcticament un més d’absència en aquesta tribuna, em torno a posar en marxa tot i no estar gens d’humor, no sé si a resulta d’haver-me passat aquestes festes ingressat a la clínica (una inoportuna infecció d’orina n’ha estat la culpable) o per la necessitat d’expulsar de dins els meus fantasmes antics o dimonis acumulats.
El cas és que el meu estat de mal humor i malenconia, em fa fer un salt mortal cap a la meva infantesa, en la que es barregen imatges a tot color que em recorden els moments feliços de jocs i barrabassades infantils i d’altres en blanc i negre que em retornen a la memòria temps de prohibicions, escassetats i negacions.
Eren temps de contrasts, el mateix que hi havia en les mirades, per una banda l’alegria dels ulls dels infants, amb un toc de trapella i de murri i per l’altra la trista mirada dels adults, era la trista realitat dels efectes de la postguerra, encara latent ben entrats els anys cinquanta.
Evidentment entremig de tots aquests records, hi ha un setmanari que va marcar la informació de la nostra ciutat: l’Àncora, durant molts anys va ser l’únic mitjà en el qual es reflectia l’actualitat i el passat pròxim de la nostra ciutat, d’una manera o d’una altra tots plegats ens hi hem vist reflectits en algun moment de la nostra vida.
Avui fa una setmana va sortir per darrer cop al carrer, per tant aquí s’acaben setanta anys d’història d’un setmanari, que probablement no ha sabut seguir la velocitat de l’evolució dels nostres temps, però el que també és cert, és que no ha tingut el suport institucional que es mereixia.
Tot i les diferències de parer i fins i tot d’ideologia que molts poguéssim tenir amb la línia editorial de la revista, no havia de representar cap obstacle per considerar-la un mitjà de comunicació independent local i per tan imprescindible, encara que no incompatible amb qualsevol altre que hagués pogut existir, malauradament no ha estat així i els ganxons ens hem quedat orfes de mitjà escrit local, esperem que no definitivament, malauradament una altra bufetada a la cultura ganxona.
Manel Mayor 29 de desembre de 2016