Des de la proclamació de la República i la posterior aplicació del 155, que estic mantenint un debat íntim i personal, entre el seny i la rauxa.

La meva part positiva o sigui optimista (que els que em coneixeu, sabeu que ho soc i molt), em du cap a la rauxa,  que és allò de dir que tants collons implementem la república i que surti el sol per allà on vulgui, ja que si no ens movem, ningú ens reconeixerà i la unió europea continuarà mirant cap a un altre cantó.

Però aleshores surt la meva part, no diré que negativa ni pessimista, sinó la part més racional de mi mateix i tendeixo a anar cap al seny, però no pas un seny poruc i acovardit, no, no, de cap manera, el meu seny tendeix a raonar que hi ha moltes coses que no sé, que ni hi ha d’altres que sembla que es mig veuen i d’altres que només s’intueixen i aquí és a on dono confiança al nostre legítim govern. I encara faig una altra reflexió, si fan veure que no saben que passa a Turquia, no ens ha d’estranyar tant, que amb l’estat espanyol, de moment facin el mateix.

Ara, per fi, s’ha dit clarament allò que molts ja sobreenteníem, que aquest procés serà llarg, se’ns ha dit també que veurem moviments que de moment no entendrem… però que hi ha quelcom que es mou, n’estic convençut.

D’altra banda hi ha aquestes eleccions il·legítimes, que ens han muntat de pressa i  corrents, a veure si ens agafaven amb el pas canviat i podien agafar el control del govern amb una victòria dels partits unionistes.

Això de fet em treu força la son, perquè de fet és donar legitimitat a una convocatòria fraudulenta d’eleccions, ja que només està facultat per fer-ho el nostre president.

Manel Mayor                                     06 de novembre de 2017