Tenia un parell d’idees al cap, però renoi, els darrers esdeveniments m’ho han fotut enlaire, més que res, perquè no m’ha semblat adient dir o escriure frivolitats havent passat un terrible accident i uns sagnants i criminals atemptats.

Tot i que crec que és sense voler, la Setmana Santa em fa pensar amb la vida i la mort, deu ser segurament pel fet que durant la meva infantesa, la meva adolescència i fins i tot, entrant ja als primers anys de joventut, en aquestes dates quedava tot aturat, semblava talment que tornàvem a entrar a l’edat mitjana i aterrava entre nosaltres la inquisició, doncs desapareixia la música, excepte la missaire i la militar, el cinema, menys el de temes religiosos i el ball, per descomptat desapareixia del mapa. Per sort, aquells que encara hi són, no tenen la força que tenien.

De marrec, vaig quedar ben fart de cementiri, de flors i de dijous i divendres sants, que si es volen portar flors i recordar als que ja no hi són, hi ha tot un any i darrere d’aquest un altre. D’adolescent però, ja me’n vaig desempallegar prou d’aquestes obligacions, cada dia a la tarda, principalment a partir de divendres, desapareixíem del mapa, anàvem tota la colla cap a bosc, no fos cas que quan feien el Via Crucis ens empaitessin i ens afegissin a la processó, que ja n’hi havia ben bé prou que ens obliguessin a escola.

Ahir, tenia ja aquest escrit embastat, quan em vaig assabentar de la mort d’en Johan Cruyff i evidentment el vaig deixar, per fer-li un humil però ben merescut homenatge i renoi! Vaig pensar, ja n’hi ha prou de malastruga aquests dies… i ho deixaré aquí, que em posaré de mala lluna i no és el que em convé.

Manel Mayor                                                  25 de març de 2016