Hi ha herències que són ben agradables i profitoses, com per exemple l’herència cultural dels nostres avantpassats, en canvi, n’hi d’altres, que són certament feixugues i gens agradables, si més no, per mi, com per exemple, les herències social i política del franquisme, de fet és a aquestes darreres que em vull referir.

EL flagell, la cançó enfadosa, de la política és dolenta, la política només porta desgràcies… malauradament, encara és molt present a la nostra societat, com un virus perniciós, creat expressament per emmalaltir-la, per impedir que la ciutadania pensi i hi hagi perill d’una revolta. És del tot evident, que el millor antídot per aquesta malaltia, és la cultura i específicament, la cultura política, aquella que ens permet diferenciar, la bona de la mala política.

La política, al contrari del que ens volen fer creure, els agents propagadors de l’esment virus, és present en totes les nostres accions i en totes les nostres activitats. Quan manifestem les nostres actituds i inquietuds, culturals, lingüístiques, socials… estem fent política, fem bona política, serà més encertada o menys, però és bona, perquè és honesta.

En la política, hi ha bons i mals polítics, honestos i pocavergonyes, més o menys com en tots els oficis, com de polítiques, que també n’hi ha de bones i de nefastes. El problema més greu però, és que a diferència dels estats democràtics de debò, aquí, els deshonestos no van a la presó i a sobre tenen la fatxenderia, de ni tan sols dimitir.

Per desfent-se’ns d’aquest llast, hem d’eliminar aquest virus i la millor manera de fer-ho, és començar-ho tot, de cap i de nou, fer noves polítiques i si, també, fer un nou País, just i democràtic: la República Catalana.

Manel Mayor                                                        08 de març de 2015