Estimada Clàudia, fa ja una burrada de temps, ni més ni menys que tretze anys, et vaig prometre que no t’oblidaria i que et duria per sempre més dins del meu cor, t’ho vaig prometre al costat mateix de les teves cendres, aquelles que vàrem llençar al mar.

I fins que el meu cervell funcioni continuarà essent així, noia et trobo molt a faltar, de fet a casa tots tenim aquest buit que vares deixar i que no hi ha manera d’omplir, no en va eres una persona molt especial, i per tant, difícilment reemplaçable.

Vas penetrar molt profundament als nostres cors i tot i que la vida continua, tot sovint pensem i parlem de tu.

El fet que només parli amb tu el dia de l’aniversari del dia que ens vas deixar, és només per no molestar, per no fer-me pesat, entre d’altres coses, si no fos per això parlaria més sovint amb tu.

Ja sé que és com de boig això de parlar amb tu després de tants anys, però és la manera que tinc per poder escriure de tu i per tu.

De ben segur que al llarg d’aquests anys em dec haver fet repetitiu, però no hi fa res perquè escric el que em surt del cor, sense embuts.

Bé estimada Clàudia ho deixaré aquí, hi ha dies que estic més inspirat que altres i avui no ho estic especialment, un “petonàs” enorme.  

Manel Mayor                                       18 de setembre de 2023