Estimada Clàudia, fa ja una burrada de temps, ni més ni menys que tretze anys, et vaig prometre que no t’oblidaria i que et duria per sempre més dins del meu cor, t’ho vaig prometre al costat mateix de les teves cendres, aquelles que vàrem llençar al mar.
I fins que el meu cervell funcioni continuarà essent així, noia et trobo molt a faltar, de fet a casa tots tenim aquest buit que vares deixar i que no hi ha manera d’omplir, no en va eres una persona molt especial, i per tant, difícilment reemplaçable.
Havia remenat els arxius del dret i del revés i ara que no la buscava, ha aparegut de cop i volta i em ve de gust publicar-la.
Es tracta d’una fotografia que ens varen fer a n’en Juanjo i a mi, més per fer una broma i poder-nos collonar una mica, ja que s’havia ajuntat en aquella imatge, l’independentisme i el constitucionalisme, el que no van saber copsar, és que per nosaltres l’amistat de dos homes d’esquerres, sempre estarà per damunt dels ismes.
De fet, per nosaltres va representar al cap dels anys, tot un símbol d’amistat i malgrat que en Juanjo ens ha deixat físicament, aquella amistat continua.
No sé si és desídia, incompetència, idiotesa o ganes de fer mal… i ja em perdonareu, però no sé què és pitjor.
Aquests contenidors estaven situats un xic més amunt, lluny de qualsevol habitatge i ara algú s’ha il·luminat i els ha instal·lat davant per davant de dos edificis d’habitatges.
Qui s’hagi il·luminat no ho sé i se me’n fot, però aquí la màxima responsable és la regidora del ram i la seva tècnica i en tot cas, el senyor alcalde com a màxim responsable del nostre consistori, que és qui ostenta tot el poder i el té delegat als seus companys regidors.
Tota aquesta disbauxa s’ha generat aquest matí i els veïns amb els quals he parlat, estan que trinen, com jo mateix.
Que sàpiguen que lluitarem fins al final, com tal de fer entrar en raó als responsables d’aquesta desafortunada acció.
Ara que aquest any 2022 ja fa figa, és l’hora d’acomiadar-lo, dient-li: vinga noi que faràs tard, que volem donar la benvinguda a l’any 2023 que encara no és nat, però vol entrar a les nostres vides amb molta força i amb ganes de fer-nos la vida més fàcil que no ens l’has fet tu.
De fet, no seria gaire difícil, perquè creu-me que tu t’hi has ben lluït, entre guerres i patiment ho has deixat anar pel broc gros i encara ens tens amb l’ai al cor que no s’engegui la tercera guerra mundial…
Esperem que l’any que tenim a punt d’entrar sigui més generós i engegui a pastar fang els creadors de guerres i els fastigosos especuladors que se n’aprofiten de les desgràcies dels altres.
Bé, tot això no deixa de ser un desig, una il·lusió, però com que somiar és de franc…
Bé company, t’ha arribat l’hora de fer el gran viatge, aquell del qual no es torna mai, com amic teu, et desitjo que et sigui lleu.
Com bé deies tu, un amic gaudeix de les alegries del seus amics i pateix per les seves penes, ara als teus amics ens ha tocat la malaurança d’haver-te perdut, si més no físicament, ja que els que t’hem apreciat de debò, no t’oblidarem.
No sé si en això ets com jo, perquè no n’hem parlat mai, tot i que em sembla que hem arribat a parlar de tot, deu ser que tu tampoc t’ho vas acabar d’empassar mai allò de l’altra vida, però en cas que fos veritat, que no els hi passi res… sigues igual de torracollons i provocador com has estat sempre i en tot cas, guarda’m lloc per quan em toqui a mi.
He posat una fotografia que ens varen fer i jo per fer broma vaig eliminar les panxes, en volia posar una altra que ens la varen fer ben segur que per collonar-nos, però per nosaltres va ser i ha estat sempre una mostra de la nostra amistat, que ha perdurat en el temps, però no l’he sabut trobar.
Quan començo a escriure aquestes quatre ratlles, estic a punt de fer els meus primers setanta anys i tot rumiant, veig que en són un bon grapat i mirant-ho en perspectiva, tot tirant la vista enrere, dic: no et fot, si que n’has fet i te n’han passat de coses…
De fet, el principal motiu d’escriure avui, és que me n’adono que molt sovint faig balanç del que ha estat la meva vida i la del meu entorn i gairebé sense adonar-me’n valoro les coses útils i sobretot les inútils d’aquest camí que ja comença a tenir una llargària considerable.
La fotografia que encapçala aquest escrit, ha estat triada per mostrar un indret que encara no està fet malbé del tot, dit això, anem per feina.
Sé que segurament trobaré molta gent contrària a la meva opinió o per ser un xic més exacte, als meus particulars punts de vista, sobre el que és i el que hauria de ser el meu estimat Sant Feliu.
Aquests darrers temps, estic passant per una mena de crisi imaginativa o tal vegada una mena de mandra mental que em manté inactiu, en aquesta meva afició d’escriure.
Encara sort que no ha estat mai la meva feina, ni el meu mitjà de subsistència, perquè aleshores sí que la meva angoixa hagués degenerat en una ansietat certament maligna.
El cas és que avui, fent servir l’estratègia del professional (que no vol dir de cap manera que jo m’hi consideri, ni tan sols per aproximació), he aconseguit si més no que en resultin unes quantes ratlles escrites, encara que no contin cap història, ni siguin el text de cap queixa ni denúncia ciutadana.
Espero que aquest exercici de tossuda voluntat, m’ajudi a sortir d’aquest pou d’inactivitat i a poc a poc retrobar el que havia estat el meu ritme d’escriptura publicada.
Ja fa temps que em neguiteja la manca de rigor en la recollida d’escombraries de Sant Feliu, però ahir en veure l’espectacle dels contenidors de la Plaça Sant Sebastià, em va caure l’ànima als peus.
On s’ha vist una gestió i una execució més nefasta? Perquè el més bo del cas, és que em comenten que no és l’únic lloc a on han fet un espectacle tant i tan lamentable.
Ja fa dies que li dona voltes, però és que com més ho rumio i més ho deixo covar dins meu, més poca-solta ho trobo.
M’estic referint a les manifestacions del president Puigdemont (abans que JUNTS abandonés el govern), que té la barra de dir que de referèndum cap més que ja vàrem votar, però oblida que la independència també la va declarar i la va deixar sense efecte quan tot el món estava pendent de nosaltres, de Catalunya (10 d’octubre de 2017) i la va tornar a declarar (27 d’octubre de 2017) i misteriosament ja no va fer cap més moviment, ni tan sols va arriar la bandera espanyola.
