He plorat d’alegria, alliberant una tensió llargament acumulada, el naixement de la República Catalana bé que s’ho mereix, he començat a escriure, encara amb llàgrimes als ulls, he plorat també, tot recordant aquells que ja no hi són i que no han pogut gaudir-ne, ni ho han pogut compartir amb tots nosaltres, tot i que han estat molt presents als nostres cors i als nostres pensaments.

He començat a escriure amb un estat d’exaltació que no era pas l’idoni per fer-ho amb mesura i emprar les expressions adients, per tant he deixat passar el temps pertinent per tornar-m’hi a posar.

Tot i que ja ho puc analitzar amb més serenitat, encara no em puc sostreure del tot, d’aquell estat d’excitació amb el qual vaig rebre el naixement de la nostra república, una república molt tendre encara, però que entre tots haurem d’anar enfortint, per anar-la conduint encara que sigui a poc a poc, cap al reconeixement internacional.

Ara mateix, em fotria a desbarrar de mala manera contra els impulsors del 155, pel cinisme i la barra que tenen, però em conformaré a citar en Ramon Cotarelo, que els hi va dir ben clar: no poden convocar eleccions en un país estranger.

Suposo que ja m’aniré tranquil·litzant i seré capaç d’escriure amb més fluïdesa, però de moment ho deixaré aquí.

Manel Mayor                            28 d’octubre de 2017

Dia dos de la república Catalana!!