Després de tirar-se tres mesos ben bons jugant a pòquer i amb unes catxes increïbles, per fi a última hora, ja en temps de descompte, emprant termes futbolístics, s’han decidit a negociar i renoi com han negociat! Ho han fotut tan bé que han descol·locat a tothom, principalment a tots aquells que ja es fregaven les mans.

El meu estat d’ànim després d’haver-ho paït, encara que només sigui una mica, és força complex, estic content perquè s’ha desbloquejat aquest procés de negociacions, però també emprenyat amb tots aquests que ho han fet durar tant i de fet, també una mica sorprès, perquè ja no hi comptava.

La nostra alegria, la dels que volem la independència, contrasta i de quina manera, amb tots aquells que ja donaven per mort el procés i que es fregaven les mans amb una eufòria desmesurada i ja veien a l’horitzó més immediat, unes eleccions que segons ells els permetrien donar-hi la volta.

De cop i volta doncs, l’alegria se’ls hi ha tornat ràbia i clamen per unes eleccions, que curiosament han demonitzat durant tota la legislatura passada, viure per veure… el que fa, el no saber perdre.

La meva alegria però, no és pas eufòria, ja que sóc conscient que aquesta etapa serà especialment dura, però com que no sóc pas profeta, a diferència d’alguns, no puc pas predir si a la llarga es tiraran els plats pel cap, que espero que no; el cas és que qui no compleixi amb el mandat democràtic dels electors, del Poble, al cap i a la fi, haurà de respondre’n.

El fet és que ja tenim acord i si no hi ha res estrany, aquesta mateixa tarda tindrem President.

Manel Mayor                                                  10 de gener de 2016