Quan surtin aquestes línies a la llum, ja ho tindré tot preparat o gairebé, per reivindicar la llibertat i la sobirania plena del meu País, bé, això ja ho faig cada dia, però cada onze de setembre, de manera molt especial, aquest any al matí com sempre, farem els actes de partit amb la secció local i a la tarda participaré en la concentració de la “V” a Barcelona, que jo i molts com jo, volem que es converteixi en la V de Victòria.

Cada any, quan escric sobre les reivindicacions de la Diada, tinc la sensació de ser repetitiu, però de fet, és lògic i natural, perquè malgrat que la consciència nacional, s’hagi estès de manera aclaparadora i que la consciència sobiranista i perquè no dir-ho les ànsies de independència i llibertat, han esdevingut majoritàries, les reivindicacions continuen sent les mateixes.

No, malgrat que les manifestacions multitudinàries, les fem amb aire pacífic i festiu, la Diada no és cap dia de festa, és una jornada de lluita i reivindicacions, per molt que certes formacions polítiques ho hagin volgut tergiversar, els catalans mai hem celebrat haver perdut una guerra, ni tampoc hem festejat les terribles, cruels i criminals repressions, que varen patir els nostres avantpassats i evidentment tampoc celebrem pas, l’estar sota el jou del país veí.

Ho diré amb ben poques paraules, reivindiquem allò que ens varen prendre amb la força de les armes i  ho volem recuperar amb la força de la raó. Espero i desitjo aquest any si, que aquesta Diada sigui la darrera, en que reivindiquem les llibertats del nostre Poble i que si més no l’any que bé, si no som un estat plenament independent, estiguem això si, construint la nostra esperada República Catalana.

Volia publicar aquest escrit, la vigília de la Diada, però veient i preveient, que estaré francament molt ocupat, he decidit avançar-me i publicar-ho avui.

Manel Mayor                                                            09 de Setembre de 2014