No sé si és que amb l’edat em torno més tou, o és que els castells tenen la virtut, d’emocionar-me. El cas és que avui l’escrit de l’Alba i l’enllaç que ha penjat en Toni, m’han fet espurnejar els ulls.

Fer castells és quelcom molt complex, cal que hi hagi una gran coordinació, entre tots els seus elements, demana a més a més, estar molt concentrat des de l’inici fins al final, cal també molt d’esforç i gran capacitat de sacrifici, sense oblidar una virtut de grup molt important, la disciplina, aquí no si val a badar, una distracció per no estar per la labor, ho fa anar tot en orris, amb l’agreujant, que els materials que formen l’estructura son persones.

Jo, els castells me’ls miro des de fora, i tampoc en soc cap entès, ni ho pretenc, i com que el màxim que m’hi puc apropar, és a tocar la pinya… tot ho intueixo, doncs no en tinc pas l’experiència, ni la tindré, i tal vegada no hi acabaré d’entendre mai del tot, però el que si sé, i això ho puc copsar, és que quan s’aconsegueix quelcom amb una bona dosi d’esforç i no mancat de sacrifici, l’alegria és màxima, i en això els castells s’assemblen a qualsevol esport.

Manel Mayor                                                   5 de Novembre de 2013