Aquest dilluns, tot llegint un article del “Financial Times”, me’n adono que tot i les bones intencions i la seva neta visió democràtica del conflicte català, comet el mateix error que la majoria d’espanyols… no reconeix que Catalunya és una Nació i que per tant té dret a la seva plena sobirania. I a més a més, sembla que desconeix completament el tarannà del govern espanyol i del seu entorn, doncs aquests no han estat mai oberts a negociar, bé ni aquests ni l’altre gran partit espanyol. S’equivoquen i molt, tots aquells que es creuen que aquest procés de secessió que està en marxa, és fruit d’una escalfada de tardor, que és un caprici del President Mas… és fruit d’una llavor que ha anat germinant durant molt de temps, i que circumstàncies diverses, l’han anat abonant i ara en aquests moments, està florint en tot el seu esplendor.
M’adreço a questa oligarquia espanyola i els seus aliats perifèrics, com ells mateixos els anomenen, perquè deixin de fer catúfols i dir les bestieses que hem de sentir, dia si, dia també. Tot i que sé perfectament que predico en el desert, els hi he de dir que malgrat amaguin el cap en un forat a l’estil dels estruços, Catalunya és una Nació, sotmesa, això si, desposseïda de tots els seus drets i les seves lleis, en fa ja tres-cents anys, bé, els farà l’any que bé, derrotada militarment, si, víctima d’una repressió criminal i d’un genocidi cultural que fa feredat, que malgrat ho vulguin negar, està molt ben documentat.
L’Estat espanyol d’ençà Felip cinquè, ha intentat assimilar-nos i fer-nos desaparèixer com a poble, han maldat i malden encara, per esborrar del tot la nostra identitat. Malgrat tots aquets esforços que hi han esmerçat i continuen esmerçant-hi, encara som aquí, encara plantem cara, malgrat el meu poble hagi estat titllat de covard, entre tots hem sabut resistir i subsistir.
Tal com acabo de remarcar, se’ns ha titllat de covards, amb la disfressa del seny, tots sabem que quan els espanyols parlen del seny català, en realitat estan parlant de covardia, però en això també s’han equivocat. El Poble català com tal d’aguantar la terrible opressió, a que ha estat sotmès en diferents onades al llarg del temps, ha fet gala de tenir molta paciència, i ha anat esperant el moment oportú, per poder exercir el seny, si, però també tota la rauxa, tota aquella rauxa continguda durant tots aquest anys.
Quan parlo de rauxa, no em refereixo pas a una disbauxa i una bogeria desbocada, sinó a aquell sentiment que ens fa sentir prou valents, per afrontar tasques difícils, moments complicats, que ens permet ser lo suficientment arriscats, per plantar cara a tota mena de dificultats, com les que haurem d’afrontar per aconseguir la llibertat, de la qual sembla que ja n’albirem la llum i em fa l’efecte que n’estem col·locant la primera pedra.
Manel Mayor 18 de Desembre de 2013