Avui, segurament perquè tinc un dia més aviat malenconiós, els meus pensaments han acaronat amb una certa tristesa, la figura d’una dona senzilla i dolça, però no pas mancada de caràcter, una veïna atenta, sempre disposada a la conversa i que ara malauradament ja fa uns anys que no és amb nosaltres.

M’estic referint a la Lolita, que durant vint i un anys, va ser veïna meva, només ens separava una paret mestre, encara que les parets d’aquelles dues cases velles, eren molt gruixudes. Com deia, ens separava una paret i uns quants anys, però eren temps de veïnatge i portes obertes i al ser tant a prop, em passava moltes estones a casa seva, amb ella i la seva mare, la Pepita, bona dona, de poques paraules, més acollidora dins de ca seva – així ho deia ella – que a l’exterior, allà on era fins i tot un xic esquerpa, el pare, en Ricard, era un home molt seriós, encara de menys paraules que la Pepita, era molt poc a casa, era home de mar ell, tenia l’aparença extremadament esquerpa i poc sociable, però dins de ca seva, malgrat la seva escassa comunicació, era fins i tot un home amable.

Això son records de la meva infantesa i les sensacions i la visió de tot plegat, també és la visió del vailet que era jo aleshores. Van passar els anys, ens vam anar fent grans tots plegats, en Ricard es va jubilar, el ritme de vida va anar canviant, es pot dir que sense adonar-nos-en, però en aquell petit racó de poble, va continuar el veïnatge, la Lolita va continuar soltera, sempre al costat dels pares. El temps va córrer molt de pressa, en Ricard va morir, i al cap del temps, la Pepita es va anar endolcint, amb la mainada petita del costat, era com si li manqués quelcom i hagués de menester l’escalf de l’estimació d’aquells vailets.

Veient-hi a la Lolita amb aquella quitxalla, un s’hi veia reflectit, recordant els temps de quan era un vailet com ells, la Lolita continuava amb la mateixa dolçor de tracte de sempre, se li veia que fruïa enormement amb aquella canalla.

Quan me’n vaig anar d’aquella casa, me’n anava content, doncs anava a viure a la que seria casa meva i dels meus fills, doncs al cap de pocs mesos, em vaig casar amb la que ha estat la meva companya des de les hores.

Aquest barri però, no el vaig deixar de visitar, trobava a faltar el veïnatge, recordo quan va néixer la meva filla, que la vaig portar al barri, que la coneguessin els veïns de tota la vida i de manera molt especial la Lolita, li vaig veure la il·lusió que li va fer, reflectida a la cara, fins i tot a la Pepita se li notava quelcom especial, va passar el temps, els veïns es van anar morint els uns, canviant de barri els altres, fins que es pot dir que només em va quedar la Lolita, ella va arribar a conèixer les meves netes.

Tots aquests anys de tant en tant ens havíem anat veient, i quan això succeïa la fèiem petar de valent, i així va ser, fins que un dia és va morir i jo no me’n vaig assabentar fins al cap de forces dies.

Per acabar, només dir que m’ha semblat adient, fer un humil homenatge a una dona senzilla, que va passar per aquesta vida, gairebé de puntetes, sense fer remor i a la que no se li va fer mai justícia, ni se li va reconèixer la seva vàlua.

Lolita, sé que m’hauries renyat, perquè no eres amant dels afalacs, però jo he cregut que ho havia de fer.

Manel Mayor                                                              15 de Novembre de 2013