Ara que volen tornar a posar de moda el delicte d’odi, valdria la pena que filessin un xic més prim i es fixessin en les mirades i actuacions d’alguns membres de les forces de seguretat de l’estat, tant a les seves actuacions a les darreres manifestacions, com a les nefastes actuacions de violència l’1 d’octubre de 2017.

Aquestes mirades d’odi recalcitrant, em van recordar i em recorden les mirades que ens feien quan ens sentien parlar català o sabien que érem de famílies de rojos, perquè als pobles, a les poblacions petites es coneix tothom, tant policies, guàrdies civils, com els seus acòlits que tenien sempre al seu voltant.

Però el que més m’ho va recordar, va ser l’energumen que hi havia en primer pla a les imatges que ens va mostrar la televisió, aquell que picava amb la porra sobre la taula amb els ulls fora d’òrbites, demanant que els deixessin actuar.

Això són mirades amarades d’odi i no les dels que estaven sent atonyinats, que eren més aviat mirades de ràbia amb alguna dosi d’impotència, enfront d’aquells salvatges embogits.

Aquest escrit no l’he volgut encapçalar amb imatges que corresponguessin als fets, perquè no em sortís la ràbia que em produeixen i ho he fet amb una fotografia meva en blanc i negre.

Manel Mayor                                          22 d’octubre de 2020