Quan acumules una certa quantitat d’anys i les has vist un xic de tots colors, ja hi ha poques coses que et sorprenguin del tot. Ja sé que sóc malpensat, però quan va sorgir el fenomen de “Podemos”, “Podem”, tan li fa, em va fer mala espina de seguit, durant o després de les eleccions europees, em varen preguntar pel seu líder i el seu discurs i la meva resposta va ser automàtica: molt populista, un bon activista, però ara caldrà veure’l fent política.

Ara veig que no m’equivocava gens ni mica, el mateix discurs dels anys trenta, d’aquells que s’autoanomenaven obreristes, deixem-nos de nacions, però som molt espanyols. No cal ser gaire intel·ligent, per adonar-se de la missió d’aquest messies de la veritat i la justícia, a Catalunya.

No sé si és que a Espanya ens tenen per idiotes o és que la prepotència se’ls hi converteix en idiotesa i els hipnotitza a ells. Com renoi vol que el veiem, si al mateix temps que reclama el reconeixement de Palestina, el Sàhara, el Kurdistan… Es permet el luxe d’ignorar-nos com a Nació i a menystenir-nos com a Poble.

Miri senyor Iglesias, em permetré el luxe de donar-li un consell, amb el benentès que un consell es pot escoltar o no i se li pot fer cas o no, el primer que ha de fer és mirar-se al mirall i comprovar si es pot aguantar la mirada, per seguidament fer-se la següent pregunta: tinc prou arguments i coneixements per anar a un lloc, del que no en conec la llengua, els costums ni la idiosincràsia de la seva gent i tenir la barra de voler donar els-hi lliçons?

Estic completament segur, que no em farà gens de cas, bé, en el millor dels casos, ni tan sols s’assabentarà d’aquest escrit, però pel que fa a mi, m’hauré quedat ben descansat, que de fet és el que pretenc quan escric i si de passada algú em llegeix, doncs perfecte.

Manel Mayor                                                               15 de novembre de 2014