Quan hom no té problemes de prepotència, ni d’arrogància i en canvi, és capaç de tenir certa humilitat, tot sovint no se’n adona, de l’estimació que genera al seu voltant i molt menys encara, que sigui capaç de despertar admiració, per coses que un considera senzilles i a la vegada la mar de normals.
Algun cop m’han arribat a dir, que tinc certa tendència a infravalorar-me, no sé si és veritat, si és veritat del tot o si només son impressions. En tot cas, jo no li dono gaire importància, perquè en realitat no m’importa pas gaire, doncs en aquesta vida, jo tinc altres prioritats.
També és ben cert, que sentir o adonar-te, que hi ha gent que t’estima, és un bon motiu de satisfacció, de totes maneres, mai, però mai, he fet res per generar admiració, ni tampoc enveja. Tot ho he fet, perquè ho bé ho havia de fer o perquè m’ho havia proposat… I aquí és a on intervé una de les meves màximes, tot allò que faig o em proposo fer, ho haig de fer al màxim de bé que en sigui capaç.
Tot això ve a tom, al comprovar amb satisfacció, que malgrat el pas dels anys, allò que hom va fer amb tota la il·lusió del món, ha deixat petjada, fins i tot amb aquelles petites coses o aquelles afirmacions i frases senzilles, pronunciades en moments puntuals, amb un objectiu concret.
El cas és que ja fa uns quants anys, la darrera temporada en que vaig fer d’entrenador de futbol i ja en fa uns quants, l’equip portava una mala ratxa i els jugadors es queixaven de la mala sort que teníem, aleshores em va venir al cap la frase idònia, crec que puc recordar, gairebé de manera textual, el que els hi vaig etzibar: “mireu, hi havia un extraordinari esportista, que solia dir el següent: quan més m’entreno, més sort tinc”, és una frase ben curta i ben senzilla, que va fer l’efecte que m’havia proposat.
Quan s’obté una satisfacció com aquesta, et sents feliç, no importa qui és l’autor de la frase o d’una frase semblant, allò que importa de debò, és que la decisió de dir-la, la vaig prendre en el moment adequat, però encara més important que això, és que alguns dels que formaven part d’aquell equip, d’aquell grup humà que tantes satisfaccions em va donar, encara recorden la frase i la seva filosofia la continuen tenint en compte.
Manel Mayor 27 d’Abril de 2014