Avui m’he despertat molt ganxó, no sé el perquè, m’ha vingut al cap, aquella cita atribuïda al polifacètic i excèntric Santiago Rusiñol: Sant Feliu és una gàbia d’or plena de mussols. Aquesta cita que ha perdurat fins a l’actualitat, té diverses lectures i segurament totes encertades, però jo em quedo i crec que no m’equivoco o si ho faig, no pas gaire, jo em quedo, deia, en què els ganxons som peculiars, diferents, diguem-ne.
Ara, permeteu-me fer un viatge virtual en el temps, ajudat només per la meva memòria, amb el que segurament l’exactitud no hi serà pas gaire present, la cronologia tampoc hi serà aplicada estrictament, però com que aquestes reflexions, no pretenen ser un tractat històric ni res que se li assembli, crec que em puc prendre aquestes llicències.
Recordo el port, amb molta activitat i amb vaixells de càrrega de grans dimensions, crec recordar, que almenys atracava una nau per setmana, d’aquestes característiques, les barques dels pescadors, eren a la platja, al racó, bé, aproximadament de la perpendicular del River, fins al racó. Tot això, no destorbava pas als turistes, tot al contrari, en gaudien, de fet, és el que buscaven, les peculiaritats d’aquell indret tan bonic que havien vingut a visitar, per això els hi agradava veure les barques, les xarxes que refeien al passeig, ben bé al costat de la platja i no em voldria pas oblidar, de les tavernes, principalment aquelles que tant els hi agradaven, aquelles en les que gaudien de les cançons de taverna, la de can Saura i la de can Seis.
Tot això va desaparèixer, dit una mica barroerament, per l’afany dels diners, crec jo, que de manera completament equivocada, es va passar del turista selecte a la massificació. Tornant al port, amb l’excusa del turisme, va anar a poc a poc, progressivament a la baixa, però hi ha un fet que recordo especialment, és el del projecte d’instal·lar al port uns dipòsits de ciment, que contínuament irien pastant el producte a punt per utilitzar-lo, era un projecte força bo, que tenia una pega, era una competència directe per l’empresa Suberolita, ubicada a Santa Cristina d’Aro, degut a les pressions i manifestacions manipulades, el projecte va viatjar a Palamós, tal com havia anat fent el trànsit nàutic.
Podria parlar també del nostre passeig, que com diu la dita: qui l’ha vist i qui el veu, però d’això ja n’he parlat algun altre cop i de fet per parlar-ne ho he de fer només d’ell perquè és un tema que per si sol dóna per molt i m’ocuparia molt d’espai i crec que per avui ja n’hi ha prou.
Manel Mayor 21 de novembre de 2014